EDITORIAL

El mateix dia de la setmana passada van coincidir tres notícies relacionades amb la corrupció política i financera.

En primer lloc, el titular del Jutjat d’Instrucció número 9 de Madrid va decretar la presó sense fiança per a l’ex-president de Caja Madrid, Miguel Blesa, acusat de diversos delictes relacionats amb l’adquisició del City National Bank de Miami. També, el director de Serveis Penitenciaris de la Generalitat de Catalunya, Xavier Martorell, va presentar la dimissió coincidint amb la decisió de tota l’oposició parlamentària de recusar-lo. Martorell va fer diversos encàrrecs a l’empresa de seguretat Método 3, implicada en el cas d’espionatge a dirigents polítics catalans.

Finalment, es va fer públic que l’ex-conseller Rafael Blasco, un dels homes que més influència política ha tingut en els successius governs del Partit Popular al País València, ha de fer front a la petició de presó –d’11 a 14 anys– que han formulat tant l’Advocacia de la Generalitat com la Fiscalia en el cas Cooperació. Blasco s’ha enfrontat insòlitament al president Alberto Fabra, que li demana que deixe l’escó a les Corts.Òbviament aquests tres casos no són equiparables i presenten enormes diferències. Tant pel que fa als presumptes delictes a què han de respondre els tres personatges com a les mateixes circumstàncies judicials que els envolten.

Però, siga com siga, el que sí que queda cada vegada més clar és que el llarg període en què l’economia especulativa es va disparar al nostre país comença a passar factura. Una factura que la societat, indignada per les terribles conseqüències que se n’han derivat, exigeix com a catarsi necessària i com a escarment també que pose d’una vegada fi a la impunitat de què han gaudit massa sovint polítics, financers i empresaris corruptes. No és possible que no hi haja un càstig per a tantes conductes delictives que han anat quedant en evidència a mesura que es coneixien els detalls de cada episodi concret. Tampoc poden anar-se’n impunement a casa els directius financers responsables d’haver ensorrat el sistema de caixes d’estalvis. I encara menys, fer-ho amb liquidacions i fons de pensions milionaris.

Dit tot això, també és cert que de cap manera la necessitat de castigar els excessos i les conductes delictives no pot derivar cap a un clima de linxament generalitzat en què calgui represaliar polítics, banquers i empresaris en genèric només pel fet de ser-ho. La justícia espanyola desperta enormes reserves i no garanteix la imparcialitat ni la rapidesa necessàries. No és justa, en definitiva. Però encara és menys just el prejudici sistemàtic i els judicis paral·lels que es proclamen populars.(Extret de: http://www.eltemps.cat)