El denominat procés sobiranista que es va obrir a Catalunya arran del fracàs de la reforma de l’Estatut ha comptat –i compta– amb un element que ha estat decisiu en moments puntuals: la pressió popular. Una força que s’ha anat escampant i fent-se més intensa des de la manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional el 10 de juliol del 2010.

Aquesta pressió popular, per exemple, concretada en el milió i mig de persones que van manifestar-se pels carrers de Barcelona ara fa un any, va provocar que Artur Mas avançara les eleccions, i que Convergència i Unió incloguera en el seu programa electoral, com a prioritari, l’exercici del dret a decidir –un eufemisme per a definir de manera suau el dret a l’autodeterminació–.

Aquesta mateixa pressió explica, també en part, que Esquerra haja decidit prestar el suport parlamentari que necessita el govern de Mas vencent les reticències ideològiques que tradicionalment han separat els republicans dels convergents. Aquesta pressió popular manté i atia tot el procés.En un procés com el que viu Catalunya els dos elements són necessaris i s’han de fer compatibles: la mobilització social i l’acció política convencional. Sobretot, perquè en un moment concret caldrà un gest de transgressió que necessitarà el màxim suport democràtic, expressat tant al Parlament com al carrer.

I cal dir que a Catalunya, almenys fins ara, la tensió popular de fa alguns anys va per davant de l’acció política. L’arrossega. Però ningú no s’hauria de confondre: totes dues són complementàries i necessàries. En el moment que l’una i l’altra es distancien excessivament les conseqüències que se’n derivaran remouran el mapa polític català. Aquest és el gran problema que ha de resoldre Artur Mas. Les presses poden fer descarrilar el procés, però la lentitud excessiva pot fer-li perdre, a ell, una part del suport que li va permetre guanyar les darreres eleccions.

En aquest punt del procés sobiranista la cadena humana que organitza l’Assemblea Nacional Catalana ha derivat també en una forta polèmica al País Valencià. Fins a quin punt ara és políticament convenient allargar-la fins a Vinaròs i permetre al PP que recupere i atie els fantasmes anticatalanistes que tant de rèdit li han donat en les darreres tres dècades?

Les reticències són lògiques, però, en tot cas, al final tan necessari és no perdre de vista l’estratègia política com l’entusiasme popular que ha d’impulsar els grans canvis. I l’entusiasme que desperta al País Valencià el procés sobiranista de Catalunya pot ser contraproduent en algun moment però també s’ha d’aprofitar en els canvis polítics que necessita la societat valenciana.