L’Església catalana s’ha mogut sempre entre equilibris nacionals. D’un costat, els bisbes de les diòcesis del Principat suporten una incomoditat crònica com a membres de la Conferència Episcopal Espanyola. Hi ha actituds que al Principat no comparteix gairebé ningú, ni tan sols el Partit Popular, i que a Espanya són considerades raonables, gairebé d’obediència obligada.
De l’altre, hi ha una Església catalana de base –creients i pastors– amb uns plantejaments sobiranistes tan ambiciosos com els de la majoria dels electors. Plantejaments que es van concretar en la petició d’una Conferència Episcopal pròpia i que sempre han xocat contra una realitat jeràrquica no tan compromesa, desconfiada o fins i tot hostil.Ja fa molt de temps que des d’aquestes instàncies més compromeses s’adverteix que el principal obstacle per a donar una visibilitat “d’estat” a l’Església catalana s’ha de buscar al Vaticà, on la influència dels seus bisbes i els seus ressorts de poder és inexistent. Hi va haver uns anys en què l’obsessió dels sectors més combatius de la cultura catalana era aconseguir un premi Nobel que donara visibilitat a la literatura en aquesta llengua. Seguint aquest exemple, la recerca d’influència entre la cúria vaticana ha acabat convertint-se en una obsessió.
L’Església catalana s’ha de fer sentir a Roma, contra el gran pes que hi té la Conferència Episcopal Espanyola, perquè finalment hi puga obtenir el reconeixement que demana. Tots aquests intents han anat sumant algunes petites victòries, però massa migrades perquè es puga considerar que el Vaticà “entén el problema català”. Potser considerar-se un “problema” no ajuda exactament a fer les passes necessàries en aquest reconeixement necessari. Potser per això des de l’alta jerarquia espanyola s’insisteix a presentar la realitat catalana com un “conflicte” permanent i irresoluble.Però ara el plantejament encara s’ha complicat més. No es tracta només de demanar per a l’Església catalana un tracte excepcional, o, encara més, de representant d’una nació sense estat. Creients i laics van més enllà i comencen a preguntar-se si el Vaticà entén els anhels democràtics de la majoria dels catalans i, si en el cas d’una proclamació d’independència, reconeixeria el nou estat català.
Per això la designació del nou papa Francesc ha despertat tantes expectatives. El nou pontífex prové d’un orde –els jesuïtes– que a Catalunya han fet gestos privats i públics comprensibles amb la seua realitat nacional. I a més, ha promès una nova Església. Al costat de l’Església “social” que proclama Francesc hi haurà lloc també per a una nova Església comprensiva amb els anhels de llibertat nacional?
(Extret de: http://www.eltemps.cat/portada )