Equilibris nacionals
La política al País Valencià i la política a Catalunya, des de dues situacions radicalment diferents, han arribat a un punt de coincidència: els equilibris necessaris que les opcions amb vocació nacionalitària han d’anar observant en uns moments de màxima excitació i de grans expectatives.
Uns equilibris necessaris que alguns volen alterar des d’una lògica comprensible, fins i tot justificada. Però que no necessàriament comportaria avantatges. Per contra, se’n podrien derivar grans inconvenients.Al País Valencià, per exemple, fa temps que germina una alternativa complexa a l’hegemonia absoluta que ha practicat –i perpetrat– el Partit Popular en les dues darreres dècades. Una alternativa que, agradi o no, inclou forces diferents i, segons en quins aspectes, fins i tot antagòniques. Cal insistir-hi, agrade o no, cal que cadascuna d’aquestes forces es reforce, continue consolidant-se, i cal que ho facen, a més, a costa de l’espai electoral del PP o guanyant indiferents o despagats.
Seria un error polític lamentable que el PSPV-PSOE, Compromís o Esquerra Unida caigueren en la temptació de créixer els uns a costa dels altres. Com de fet comença a insinuar-se. Com seria un error que en l’àmbit estricte del valencianisme polític, dins de Compromís, un dels ingredients que el componen intentara forçar excessivament l’equilibri que permet l’invent. Si l’element social vol desbancar el nacional, el final serà incert. Concretant-ho més: si l’ànima indignada pretén desbancar el valencianisme, el resultat restarà i no sumarà. De motius per a indignar-se, al País Valencià, n’hi ha de sobra. Però han de conviure –fins i tot supeditar-s’hi– amb la necessitat de consolidar una alternativa de govern raonable i majoritària.Pel que fa a Catalunya, l’equilibri és tot un altre. I múltiple.
Cal que Convergència i Unió –la força majoritària del catalanisme– siga capaç d’establir una agenda sobiranista creïble i eficaç. És a dir, el govern d’Artur Mas ha de gestionar el dia a dia i continuar pagant nòmines i proveïdors –tot això depèn de la relació amb l’estat– i alhora ha de continuar posant amb decisió els fonaments que portaran a convocar la consulta sobiranista i a guanyar-la. No és gens fàcil. Perquè aquests dos objectius resulten massa sovint incompatibles. Al mateix temps, Esquerra Republicana ha d’assegurar la governabilitat i no ha de cedir a les pressions de la seua militància o els seus votants més inquiets i nerviosos.
Ja s’ha demostrat en les darreres setmanes que aquest doble objectiu és molt difícil de gestionar. Però la base de l’èxit del sobiranisme a Catalunya s’assenta sobre aquests complicadíssims equilibris. Extret de: http://www.eltemps.cat/portada