Durant els anys de bonança –en les darreres dues dècades– teatre, cinema i edició havien viscut moments de comoditat i expansió. Les ajudes genèriques, les subvencions específiques, tota mena de suports públics, han permès uns anys d’eufòria. Els efectes d’aquest coixí administratiu han estat ben positius. Hi ha una enorme quantitat d’iniciatives culturals solvents que no s’haurien pogut concretat mai en circumstàncies adverses. Des de l’obra completa de Joan Fuster fins al Teatre Nacional.Però també és cert que la llei ha permès que s’haja escampat la trampa.

Llibres que no s’haurien d’haver publicat mai, pel·lícules que ni tan sols van arribar a una sala d’exhibició, sales de teatre excessivament marginals, proliferació de capelletes de tots colors a l’empara del talonari públic… Era difícil destriar el gra de la palla i el procediment administratiu sovint en aquest país es defineix per la comoditat i la falta de rigor. Quan no obeeix estrictament a criteris d’amiguisme o de frontisme partidista.Dit tot això, el titular d’aquest editorial hauria de ser més just. Si el cos de lletra permetera els matisos sempre necessaris, s’hauria de dir “Cultura rima (també) amb espavilar-se”. En un context econòmic radicalment diferent, és necessari que artistes, editors i promotors culturals entenguin el seu treball d’una altra manera. Menys vinculada al pressupost públic. Perquè, agrade o no agrade –que a molts, interessats, no agrada–, la cultura catalana ha de ser una excepció necessària.

Perquè la cultura és excepció a tot arreu i encara ho ha de ser en un cas, el nostre, en què l’autòctona conviu amb una altra que té tots els avantatges. Des del mercat fins al gran suport de l’estat. I on també intervé l’acció, interessada, del govern espanyol, que ha imposat un IVA que està destrossant molts sectors. I davant aquesta evidència l’actitud dels productors i els consumidors de cultura no pot ser la resignació.Aplicar un impost universal al consum cultural del 21 per cent –el 8 per cent en el cas dels llibres– és condemnar a la desaparició moltíssimes activitats, moltíssimes expressions, que comporten un empobriment real del país. Que no es perpetra en cap altre estat del nostre entorn. I que, a més, la realitat demostra que és totalment contraproduent, perquè al final la recaptació real acaba sent inferior. Extret de: http://w110.bcn.cat/portal/site/Biblioteques