Les eleccions de diumenge vinent decidiran la composició del Parlament de Catalunya. I com a lògica conseqüència, el color –o els colors– del govern que vindrà i qui presidirà la Generalitat en la legislatura que ara s’obri. Però, òbviament, aquesta vegada hi ha molt més en joc. Tres forces polítiques s’han compromès a convocar una consulta sobiranista “preferentment” en els pròxims quatre anys. Convergència i Unió, Esquerra Republicana i Iniciativa s’hi han implicat a fons. Solidaritat no ho ha fet, perquè és radicalment exigent en el procediment i els terminis. Al davant, el PP i Ciutadans s’hi oposen frontalment. Els uns i els altres n’han fet bandera. I aquesta campanya ha quedat dividida entre els qui reivindiquen el dret a decidir del poble de Catalunya i els qui li’l neguen. Al mig, només es mou, amb una profunda incomoditat, el PSC, que proposa un referèndum “dins la legalitat espanyola”.Com que sembla bastant evident que les tres forces que impulsen l’anhel sobiranista aconseguiran una representació majoritària determinant, és lògic pensar en la continuació de tot el procés. Artur Mas va afirmar fa un temps que el seu partit aniria consolidant gradualment “estructures d’estat”. Però què vol dir exactament això? Catalunya ja en té… en part. Compta, per exemple, amb un poder legislatiu i un poder executiu. Limitats, però sòlids. Compta, igualment, amb un cert control sobre el sistema docent, la sanitat pública, l’ordre públic… Per contra, incideix molt poc –quasi gens– en l’administració de justícia, no té una agència tributària pròpia i  la seua representació diplomàtica a l’exterior és anecdòtica. Tot això són estructures d’estat, que hauran d’anar ampliant-se en els pròxims temps si hi ha aspiració real a constituir-se en estat propi.Però, amb tot això, tampoc n’hi ha prou.
Si l’ambició nacional realment és sincera, caldrà definir unes noves estructures. La Catalunya autònoma –com el País Valencià i les Balears– ha anat consolidant una administració pròpia amb molt poc de marge i condicionada pel marc legislatiu estatal. Les inèrcies i els defectes del sistema públic espanyol, arrossegats durant segles, han donat com a resultat una administració ineficaç i sobredimensionada. Amb tics classistes i corporatius de vegades insuportables. Cal generar un nou model. Com fer una administració més eficient? Com administrar els recursos hídrics? I els energètics? Quin paper han de tenir les forces armades en aquesta part del món en el segle XXI? Són preguntes que alguns experts han començat a respondre. Abordar-les amb rigor i serietat definirà la consistència de tot el procés que s’ha obert a Catalunya.