POLÍTICA ENTORTOLLIGADA
EDITORIAL
El dia a dia cap a la consulta sobiranista que s’hauria de fer el 2014, segons l’acord d’estabilitat que han subscrit Convergència i Unió i Esquerra Republicana es complica cada dia que passa. Tot hauria de ser més fàcil. En aquesta primera fase de la legislatura les forces polítiques parlamentàries haurien de dividir-se entre les que consideren que Catalunya és una nació i que, per tant, el poble català és subjecte de sobirania, i les que rebutgen aquest principií bàsic. És a dir, de cara a proclamar al Parlament aquesta convicció i aquest dret, hauria de ser possible un pacte entre Convergència i Unió, Esquerra Repúblicana, el PSC, Iniciativa-Verds i la CUP, d’un costat, i el Partit Popular i Ciutadans, de l’altre. El resultat deixaria ben evident l’enorme diferència numèrica entre els partidaris d’una opció i els de l’altra. Aquesta és la intenció prioritària que va moure Artur Mas a convocar eleccions i aquesta va ser la premissa a l’entorn de la qual van prendre posició les diferents opcions polítiques durant durant les eleccions. A partir d’aquesta declaració parlamentària, caldria anar avançant del referèndum.
Aquesta és la teoria. Fàcil i diàfana. Pero la pràctica demostra ser molt més complicada. Els partits es mouen entre les enormes convulsions i clares contradiccions internes i externes. CIU i Esquerra han comès el primer error a l’hora de redactar la declaració sobiranista que ha d’aprovar el Parlament i amb la qual ha d’arrancar tot el procés. Ha estat un error incomprensible, absurd, que ha dividit la mateixa federació nacionalista i que donat arguments al PSC per distanciar-se’n.
Aquest primer episodi se superà. Ha començat a superar-se. No pot ser d’una altra manera. Ningú cap elector entendria que fos altrament. Però la primera turbulència ha deixat algunes coses clares. Com ara la temptació de CIU i Esquerra Republicana de prescindir lleugerament i inexplicablement, dels seus necessaris aliats, o fortíssima discrepància que manté Unió Democràtica enfront de Convergència en tot aquest procés, o la tendència del PSC a buscar totes les excuses possibles per a justificar el seu alineament amb el bloc unionista, o la mateixa incomoditat d’Iniciativa de pactar nacionalment quan socialment el govern pren decisions que rebutja frontalment. Tot això evidencia unes tensions internes i externes que fan la divisa “Exercir el dret a decidir” no sigui ni de bon tros tan senzilla com semblava l’11 de setembre de l’any passat. Però el gran repte democràtic és superar-les. No dificultar fins a l’esgotament allò que sembla tan fàcil.