EDITORIAL

Tota la costa mediterrània ha viscut, durant les dues darreres dècades, un terratrèmol urbanitzador i especulatiu. Les reformes legislatives que va propiciar el govern de José María Aznar encara van animar més la febre immobiliària. El País Valencià, Catalunya i les Illes Balears, per la seua situació geogràfica privilegiada, es van situar a l’epicentre del volcà. Les promocions urbanístiques es van disparar per tot el litoral.

I, de manera inevitable, tota aquella activitat desbocada va comportar també innmobrables casos de corrupció entre promotors, intermediaris, comissionistes i responsables municipals i partits polítics. Convé destriar en tot aquest formiguer, perquè és cert que hi ha hagut de tot. Des de gent més honesta que ha rebutjat d’entrar en el deliri de les adjudicacions arreglades i les comissions, passant per casos en què només hi havia en joc el finançament dels partits, fins al profit personal d’aquells que remenant l’oli se’n van untar ben untats els peus i les mans.

Els casos de corrupció es van anar acumulant, sobretot al País Valencià i a les Illes Balears, però també a Catalunya, i ara el nombre d’acusats en diferents sumaris gairebé formen una enciclopèdia. L’acció lentíssima de la justícia espanyola fa aflorar cada dia nous casos i implicacions que, en realitat, responen a una època que ha passat, per sort i també per desgràcia. Per sort, perquè la costa mediterrània presenta els senyals terribles d’una autèntica devastació. Per desgràcia, perquè les dues dècades prodigioses van comportar igualment un creixement econòmic que ara ha quedat tallat en sec sense que ningú haja estat capaç de substituir aquell model delirant per un altre de mínimament solvent.Pel camí, entre les destrosses, ha quedat ferit de mort també el prestigi de la política. Els dirigents i els líders dels grans partits van ser incapaços de frenar d’arrel tot aquell deliri i ara tot es confon.

Les víctimes de la crisi, els centenars de milers de persones desesperades que han engreixat les cues de l’atur, han arribat a la conclusió que “els polítics” –en genèric– en són els únics i grans responsables. És obvi que cal una regeneració del model polític. Tan òbvia és aquesta necessitat com la convicció que no serà gens fàcil. D’entrada, perquè les direccions dels partits i els seus líders no accepten assumir els canvis necessaris que s’haurien de reflectir en una llei de finançament que ja no deixara lloc al dubte. I encara, perquè l’opinió pública no està disposada a donar-los cap marge de confiança més. Però sense aquesta reforma, política i moral, els riscos de trencadissa del sistema augmenten cada dia que passa.