El 1962 el Banc Mundial demanava al règim del general Franco que construís l’autopista del Mediterrani, un eix que l’organisme de l’ONU considerava necessari per al desenvolupament espanyol. Els tecnòcrates que en aquell moment inspiraven la política econòmica de la dictadura van entendre la transcendència d’aquella infraestructura i, set anys més tard, el 1969, el govern n’inaugurava el primer tram entre Barcelona i Granollers.
Paradoxalment, allò que un règim com el franquista va entendre a la primera, en democràcia ningú ho ha vist de la mateixa manera. Potser perquè el franquisme considerava que “nacionalment” tot estava sota control. “Lligades i ben lligades”, es pensava el dictador que deixava les coses. Els governs democràtics que han anat succeint-se en les tres dècades posteriors no ho han tingut tan clar, perquè han tornat a invertir obsessivament en estructures viàries radials. La petició del Banc Mundial ha quedat en la història d’Espanya com un acte aïllat de clarividència.D’aquesta manera, el primer tram que es va inaugurar de l’AVE l’any 1992 va connectar Madrid i Sevilla, i el model de gran velocitat ferroviària que després han anat teixint tant els governs del PSOE com els del PP ha tingut com a divisa bàsica connectar “amb cables de ferro” Madrid “amb totes les capitals de província”.
Al mateix temps, la xarxa d’autovies gratuïtes espanyoles s’ha estès igualment de manera radial. Aquesta política, que han impulsat Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero i ara Mariano Rajoy, ha implicat un retrocés. Ha supeditat la realitat econòmica i els fluxos reals de persones i mercaderies a una pretesa cohesió de l’estat. I ha malgastat milions d’euros en unes obres que no han donat gens de retorn perquè els costos de construcció i manteniment no es podran eixugar mai, ni tan sols apel·lant a la necessitat de desenvolupar les zones endarrerides.
En lloc de “cohesionar” territorialment l’estat, tota aquesta política ha servit perquè la majoria dels catalans hagen arribat a la conclusió que l’estat els és hostil. Que no hi ha progrés possible obligats a combregar dins aquests despropòsits. I molts valencians –incloent-hi els seus empresaris– han deixat de costat l’Eix dit “de la Prosperitat” que van dissenyar Jaume Matas, Eduardo Zaplana i Esperanza Aguirre, i han tornat a constatar la necessitat de reivindicar el corredor mediterrani, una via que el govern espanyol encara qüestiona, cada vegada amb la boca més petita, i que Europa comença a imposar sense contemplacions. Perquè és una de les vies innegables de progrés al sud d’Europa. (Extret de: