La crispació social està arribant a uns nivells que haurien de preocupar. Encara més quan l’alteració es fonamenta en fets objectius que l’agreugen cada dia. L’esquema que justifica la preocupació és ben senzill. La crisi ha fets estralls en el teixit productiu i social. Cada dia es destrueixen més llocs de treball i les teories que anuncien un canvi de tendència no acaben de convèncer ningú. El problema queda ben delimitat. Les solucions, però, no són tan fàcils. Qui hauria de definir-les i aplicar-les no se’n surt. Encara més, cada vegada més gent considera que la política no pot resoldre els greus problemes socials que patim perquè, senzillament, en forma part. Més encara, en les enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques, tot just darrere “la situació econòmica” i “l’atur” se situen, en tercera posició ascendent, “els polítics”.

Si “la política” –la política convencional, almenys– no pot resoldre els problemes socials que la justifiquen, qui ho farà?La resposta s’ha d’analitzar territorialment. Perquè cada situació és diferent. Al País Valencià, l’hegemonia absoluta del Partit Popular al llarg de les darreres dues dècades encara hi permet un marge per al joc polític convencional. El PSOE, Compromís i Esquerra Unida poden intentar substituir-lo, gràcies a aquest acord, en la majoria de les institucions. El risc –el perill– és que també molts electors consideren que l’alternativa a la fallida del PP es diu Unión Progreso y Democracia. Una opció que allargaria encara més l’agonia dels populars i que els radicalitzaria en les posicions més espanyolistes. A Catalunya la política convencional també té marge. Les enquestes assenyalen una tendència al retrocés de les dues grans forces polítiques del país –CiU i PSC– i donen cada dia més ales a Esquerra i a dues opcions encara petites però emergents: Ciutadans i la CUP.

L’extrema fragmentació parlamentària, però, determina futurs molt més complicats, governances molt més precàries.Pel que fa a Espanya, les convulsions poden desembocar en situacions molt més incertes. El Partit Popular, als ulls de molts votants, no ha sabut substituir amb solvència el desastre de José Luis Rodríguez Zapatero. Al mateix temps, el PSOE que lidera Alfredo Pérez Rubalcaba no és capaç de convertir-se en l’alternativa fiable. Els dos grans partits perden espai i Unión Progreso y Democracia i Izquierda Unida en guanyen. El partit que lidera Rosa Díez és una opció diferent, no cal dir-ho. Tan diferent com temible. En una situació econòmica que cada dia és més dramàtica les incapacitats cròniques de populars i socialistes obren la porta a la incertesa extrema. I al populisme autoritari. Extret de: http://www.eltemps.cat/portada