Els sectors que a Catalunya són més reticents al procés sobiranista voldrien que tot plegat només fóra una flamarada. Volen creure que la crisi econòmica, la inèrcia o la moda –tot fenòmens passatgers– expliquen l’eufòria independentista que viu el país, però que, d’una manera o altra, el suflé acabarà desinflant-se. Òbviament s’equivoquen. Els suflés no són tan resistents. Com també s’equivoquen, almenys fins ara, els qui, des de posicions contràries, temen i alerten que la febrada siga “poc consistent”.

Cadascú es lliure d’especular tant com vulga, però el que queda clar a Catalunya, una vegada i una altra, és que la immensa majoria de la gent que participa de la vida pública i política ha pres una opció clara i inalterable a favor de l’autodeterminació i de la constitució d’un estat propi. L’impuls no cedeix.I cal que siga així, encara que només siga per una qüestió estrictament democràtica. Perquè un poble que se sent nació té el dret a decidir com vol viure i ningú en nom de cap llei ni de cap principi pretesament sagrat té dret a impedir-ho.

Aquest impuls, a més, atia la coherència política. El govern d’Artur Mas –i el mateix president– han de superar mil obstacles per mantenir el seu compromís electoral i convocar la consulta sobiranista l’any vinent. Hi ha l’obstacle dels poders econòmics i financers a Catalunya que pressionen el president de la Generalitat perquè faça marxa enrere, perquè desistesca en la intenció de portar els catalans “al desastre”. Ells també són persistents. Encara que, per ara, Mas té clar que, a l’hora de la veritat, “una persona és un vot”, tot i que tinga una influència social amagada enorme.

El segon obstacle és l’Estat espanyol. El seu govern, el seu Parlament i les seues institucions. Fins i tot la mateixa societat. Quan arriba “l’hora de la política” –dijous passat, per exemple–, la realitat és molt més agra. Ningú que tinga un mínim de coneixement pot creure que el govern de Mariano Rajoy permetrà una consulta a Catalunya. En aquest sentit, tant se val que a l’executiu hi haguera el PSOE. En això, els dos grans partits hi coincideixen. El govern espanyol treballa ara en dues direccions. Una més i l’altra menys, però totes dues hostils al procés. La maquinària de l’estat s’ha mobilitzat per activar a Catalunya la contra social que almenys evidencie que al Principat “també hi ha espanyols”.

Com a complement, ben segur que Mariano Rajoy acabarà oferint alguna alternativa molt rebaixada a Artur Mas. Tot això es combat amb decisió política. I la política, en situacions adverses, aguanta gràcies a l’impuls popular. Per això és tan important que aquest impuls es mantinga. (Extret de: http://www.eltemps.cat/article/1545/L%C2%B4impuls-que-no-cedeix )