Hi ha setmanes que ens passen volant i d’altres, en canvi, que sembla que no s’acabin mai… I n’hi ha d’altres d’estranyes i i una mica surrealistes, com la de les festes del 6 i 8 de desembre, que ens fan treballar ara sí, ara no. Per això, vam decidir que el dia 7, dimecres, era un bon dia per trepitjar el terreny que estem treballant i cartografiar-lo a fons, fins cansar-nos una mica… Vam caminar -anada i tornada- poc més de 12 quilòmetres, des de l’institut fins al Pont del petroli, a Badalona, que tot i que se situa fora del nostre mapa del projecte, ens va semblar que era un indret fantàstic per dibuixar “à plein air” el mar tan blau, la sorra, la llum clara d’un matí tardoral, bo i asseguts a les roques des d’on s’inicia el pont. O dibuixar la façana de la fàbrica de l’Anís del Mono, que teníem a tocar.
Tancant els ulls intentàvem imaginar com pintaven els pintors de la Colla del Safrà, que s’acostaven als capvespres de Sant Martí de Provençals i tenyien de groc les seves teles. Nosaltres ho vam fer a prop del mar i a claror de dia, però vam pensar en ells: en Mir, en Nonell, en Canals i Vallmitjana, en Gual, en Pichot… Per arrodonir el nostre treball pictòric, vam posar paraules a l’obra: alguns a partir d’una descripció, d’altres a partir d’una prosa poètica, d’altres a partir d’un micro-relat…I vam escoltar la música del mar.
Aquí us en deixem un exemple:
EL CRIT DEL MAR,
per Fàtima Khan, 1ESO D.
Aquelles ones que sonaven i tornaven suaument, aquell cel blau com el mar. No sabria dir on es troba aquella línia que separa tot això.
Vaig tancar els ulls, i veia com si el mar estigués enfadat amb mi, amb aquelles ones petites i immenses a la vegada, que ballaven amb aquella sorra marró que feia companyia al mar. Aquelles ones que xocaven amb les pedres com si els fessin petons.
Els crits del mar deien: “L’amor és com jo, es veu el principi, però no el final”.
Comentaris recents