Llegir contes a casa és una tradició del país nipó, impulsada especialment per les mares. Aquest fet podria explicar el perquè de la xifra, que és la més alta del món, segons la UNESCO. Ara bé, també hi ha d’altres factors com el fenomen dels còmics manga (adaptat a mòbils i de preus molt econòmics en format paper), el bookcrossing (traspàs de còmics que la gent ja ha llegit al metro) i les visites molt freqüents a les biblioteques.
És la xifra més alta del món. Segons una estadística de la UNESCO, el 91% dels japonesos són lectors. “Aquesta dada em va despertar l’interès d’investigar-ne el perquè”, explica el professor de la Universitat de Barcelona Joan Portell, que s’hi ha passat tres mesos, al Japó. Volia comprovar si la influència de l’entorn familiar té un paper més rellevant en l’adquisició de l’hàbit lector que l’entorn escolar, tema que va ser just el que va investigar en la seva tesi doctoral a Barcelona.
“La resposta és que sí: la feina a casa és essencial perquè els nostres fills i filles esdevinguin lectors”, sosté Joan Portell. Al Japó, les entrevistes que el professor va fer als japonesos van apuntar que a casa sempre els havien explicat contes, que tenien llibres a casa, i que continuaven la tradició amb els fills, “com si hagués esdevingut un element de l’ADN de la societat japonesa, intrínsec en les seves tradicions”.
Qui impulsa la tradició oral “són les mares”, que “fins fa ben poc, han hipotecat el seu futur laboral, amb estudis universitaris i tot, en pro de la criança dels fills, mentre que els homes, coneguts com a salaryman’s s’encarregaven del sosteniment econòmic de la casa”.
Ara bé, el món tecnològic també ha interferit en la lectura, i just és un dels factors que també podria explicar el perquè del país lector. “En el metro la gent ja no llegeix tant en suport paper, però hi ha alguns elements que perviuen malgrat tots els canvis: hi ha molt manga –còmic japonès- adaptat al format dels mòbils; perviu amb força el llibres de butxaca que moltes vegades costen menys de 5€ -o fins i tot només 1€!-, hi ha un bookcrossing generalitzat, especialment al metro amb els còmics que la gent ja ha llegit, les visites a les biblioteques són ben habituals i freqüents”.
I just les biblioteques s’alcen com un puntal de referència. “Com a societat són conscients que la seva economia es basa en el coneixement i, des de ben petits, les biblioteques ofereixen tot tipus de llibres informatius de temes ben diversos”. A més, “els llibres destaquen per la seva bellesa i qualitat, que criden l’atenció a les criatures”.
D’entre tots els llibres, els informatius són els que tenen una “dimensió, respecte i espai propi a les biblioteques japoneses”. Així doncs, qualsevol criatura “trobarà a la biblioteca llibres que responguin al seu interès, i aquesta és una altra manera de fer lectors”. I és una forma curiosa en un món en què Internet sembla que respongui totes les preguntes: “els japonesos, quan troben la informació a Intrnet, van als llibres a comprovar-ne la certesa”.
La llei també bufa a favor de les biblioteques. “Totes les escoles, per llei, han de tenir-ne una d’escolar i, a més, els centres de més de dotze classes, és a dir, de dues línies, han de tenir bibliotecari o bibliotecària escolar”. La figura del bibliotecari escolar “no és paper mullat”, continua explicant Joan Portell, que ho va poder comprovar. “Forma part dels claustres, s’implica en les seves activitats i complementa en tot moment la tasca que es fa a les escoles. I entre les seves responsabilitats, per exemple, està la de coordinar-se periòdicament amb la biblioteca pública”.
D’altra banda, l’imaginari col·lectiu nipó està ben definit. Per un costat, promociona la narrativa popular pròpia, amb contes com “Momo taró”. I per un altre, manlleva títols estrangers de gran qualitat i de solvència contrastada com “Allà on viuen els monstres”, de Sendak; Frederick, de Leo Lionni, o Babar, l’elefant més famós. “He pogut comprovar com aquestes lectures col·lectives esdevenen referents a imatge i semblança de com abans érem capaços de recitar Maragall o Costa i Llobera en una nit de gresca. I, encara que no en siguem conscients, la lectura pot convertir-se en autèntica baula d’amistat entre persones i també cohesió social”, diu Portell.
Per acabar, si les biblioteques són referència, els estudis, també. “La carrera de bibliotecari escolar és paral·lela a la de documentalista”. A més hi ha centres d’estudi, com la Biblioteca Internacional de Literatura Infantil, a Tòquio, o els museus dedicats als creadors –escriptors i il·lustradors- repartits arreu del país que fan xarxa a favor del llibre i la lectura.
La biblioteca de Musashino, una sala només per a adolescents
La biblioteca de Musashino, un barri dels suburbis de Tòquio, ha reservat tota una sala als adolescents; hi ha dissenyat espais de treball i lectura segons els seus gustos i interessos, amb un futbolin, una sala de tennis taula, taules per jugar en grup, una sala de ball. “La curiositat és que només hi és permesa l’entrada a joves d’entre tretze i dinou anys!”, assegura el professor Joan Portell. “El dia que hi vaig anar estava plena com un ou: els adolescents havien tornat a la biblioteca”, comenta.
