“Està en crisi el model tradicional de família, però no el concepte”: Maria Jesús Comellas

Escrit per Gemma Carbonell, exalumna de l'institut Baix a mar

L’1 d’octubre de 2018 vaig entrevistar Maria Jesús Comellas, professora emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). L’entrevista, la vaig fer a l’Escola d’Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona. 

Maria Jesús Comellas està especialitzada en l’estudi de les famílies. Hi ha esprit diversos llibres, com per exemple: “Educar no és tan difícil” d’Eumo Editioral.  

També és coneguda per haver fundat una escola d’educació especial per a criatures amb dificultats o malalties. 

Què és el que et va portar a voler fundar una escola d’educació especial?

Uns quants anys enrere vaig veure que a l’escola ordinària hi havia criatures que els faltava un suport per poder tirar endavant, i el fet de tenir-los en una aula, que en l’època eren aproximadament uns quaranta alumnes, els era complicat. Vaig trobar-me amb quatre alumnes concretament, que des del meu punt de vista havien de tenir una altra alternativa. 

Un pare em va dir un dia: ”Jo no vull condicionar la meva filla”. i jo li vaig respondre: ”És exactament el que has de fer perquè, si no, ho farà la televisió o una altra persona”.

Tot això va anar lligat amb el fet que just acabava de realitzar el grau de Psicologia i jo feia classes de suport a la infància. En aquest moment, vaig anar a inspecció i els vaig comentar que aquelles criatures els aniria millor un tractament molt més sistemàtic. La seva resposta va ser: ‘’No hi ha lloc on portar-los; han d’anar a l’escola’’. No obstant això, en l’època hi havia escoles de renovació pedagògica i vaig anar a una on jo també participava. Vaig demanar-los si podien matricular aquelles criatures però que no anirien a l’escola, sinó que les tindríem a part. Ho van parlar amb les famílies, i quatre d’elles van afirmar que els agradaria fer-ho. Inspecció em va donar l’aprovació i vaig començar a realitzar les classes en un pis. L’èxit va ser molt important i més famílies s’hi van sumar. Quan vaig veure el que estava passant, vaig comentar que aquesta situació era molt interessant i que tenia sentit per a les criatures i també per a les famílies. Així doncs, vam llogar una casa i l’any següent ja érem setze. Era el temps on només hi havia l’escola d’educació especial Fàtima, a Terrassa, amb criatures amb moltes més dificultats. S’anava posant en evidència que calia que tots els nens, fossin com fossin, anessin a l’escola.

Canviem de tema. Què creus que han de fer pares i fills per tenir una bona relació?

Quina pregunta més interessant! La primera cosa que s’ha de garantir és que pares i mares no s’atabalin. La societat ha llançat molts missatges com ara ‘’ja veuràs quan sigui adolescent’’, amb la qual cosa les famílies, quan la criatura té 8 anys, ja comencen a pensar que tenen un preadolescent, i al cap i a la fi acaba sent una criatura malcriada i sobreprotegida. 

El rol i el paper de gestió és de l’adult i no de la canalla, ja que principalment el nen fa el que li crida l’atenció. Si en aquell moment no toca o no ha de fer allò, no pot tenir darrere una persona adulta atabalada que li canviï de resposta cada dos per tres, perquè d’aquesta manera arriba un moment en què la criatura no sap a què atendre. 

Perquè hi hagi una bona relació, les persones adultes l’han de crear i alhora han d’entendre que hi ha etapes en què un infant, per exemple de cinc anys, ha de protestar.

Per tant, perquè hi hagi una bona relació, les persones adultes l’han de crear i alhora han d’entendre que hi ha etapes en què un infant de cinc anys ha de protestar. Sovint el que jo comento a les famílies és ‘’Imagina que el nen vol una piruleta i tu li dius que no, i després ell et dona les gràcies. Oi que no ho trobaràs bé?’’

El teu somriure, la teva serenitat i la teva tranquil·litat és el que afavorirà que la criatura entengui que tu tens uns criteris

És gairebé impossible que passi això, evidentment sempre protestarà perquè és el normal en aquesta edat. El teu somriure, la teva serenitat i la teva tranquil·litat és el que afavorirà que la criatura entengui que tu tens uns criteris. El millor que es pot fer és explicar-li breument aquell criteri en comptes d’estar-lo repetint constantment, ja que, si no, després l’únic que aconseguim és omplir-los d’informació. Creiem que com més informació els diguem hi entendran més i deixaran de demanar coses, però no és cert. El paper de l’infant és demanar i el de l’adult és dir sí o no. Crear un bon clima és fonamental. 

Com han canviat les famílies? A què ens referim quan diem “família”? I què creus que és el que han provocat aquests canvis?

Un dels primers canvis claríssims és aquesta mena d’atabalament. Sovint quan parlo amb grups de famílies els pregunto si els seus pares o els seus avis van ser iguals que estan sent ells. He escrit un llibre que porta per nom ‘’Educar no és tan difícil’’, però jo hi volia posar ‘’Educar és fàcil’’. Just abans que l’editessin vaig anar a preguntar què els semblava el titular i em van dir que era una mentida. En veure la seva reacció vaig pensar que si creien que era un engany, ningú no el compraria. El que és trist és que hi ha gent que diu a parelles joves que estan a punt de tenir una criatura: “On us heu posat?”. “És molt difícil educar”.

Els avis dels anys 50, quan una criatura plorava, la miraven i esperaven que li passés. Per tant, entenien que hi ha edats en les quals s’ha de protestar. 

Més tard, es van crear escoles de pares i mares, cosa de la qual no estic gens a favor, perquè diem que van a l’escola perquè, pobra gent!, no sap fer de figura referencial. No existia cap suport de l’escola amb la família. Actualment l’escola creu que ha de donar tot el suport a la família i alhora la família cada vegada es preocupa més per culpa d’Internet. Els periodistes saben d’educació, sobre pediatria tothom en sap també, i podríem parlar amb qualsevol persona d’una altra professió i també en sabria. Hem de tranquil·litzar-nos, perquè a més a més, Viquipèdia i Internet acaben d’afegir caos al caos per dir-ho d’alguna manera. Molts cops els demano als adults que mirin si quan ells tenien l’edat dels seus fills, els seus pares els demanaven tasques més o menys de fer a casa. Sovint em diuen que hi feien més coses i jo els dic: ‘’doncs fer-les-ho fer’’. El que jo dic és que hem de calmar-nos perquè hi ha molta informació i poca reflexió. Per tant, el causant d’aquests canvis ha estat Internet i tots els altres aparells digitals, ja que comporten una ignorància total. 

Hem de calmar-nos perquè hi ha molta informació i poca reflexió.

Creus que el concepte de família està en crisi?

El concepte de família, no; el que està en crisi és un model de família més freqüent fa anys. El que hem de tenir molt clar és que família és un grup de persones adultes i petites que pot ser el nombre que sigui, i que acompanyen l’infant durant el seu transcurs de vida i l’ensenyen a entendre el món.

Família és un grup de persones adultes i petites que pot ser el nombre que sigui, i que acompanyen l’infant durant el seu transcurs de vida i l’ensenyen a entendre el món.

La família és el millor que tenim, i a més a més, sense fer comparança amb els animals, tots els mamífers pertanyen a un grup (família). Són els adults els que ensenyen als cadells com s’han de moure pel món. El nombre i el model no tenen importància si tots els adults d’aquell nucli familiar tenen molt present que si tenen problemes, els han de solucionar fora del seu rol educatiu i que tot el que els uneix és que hi ha una criatura o més a càrrec seu. El que precisament els vincula i els ha de fer coordinar i consensuar és quin missatge li donen a aquells infants i adolescents perquè com a mínim entenguin com funciona el món.

Un pare em va dir, ”Jo no vull condicionar la meva filla”, i jo li vaig respondre, ”És exactament el que has de fer perquè, si no, ho farà la televisió o una altra persona”.

O fins i tot els veïns mateixos poden dir, ”com es nota que és de la família…”, d’aquesta manera l’únic que estàs fent és marcar la criatura, però això no implica que aquesta anys després faci el que tu vols.

El que s’ha de fer és donar-los seguretat i unes pautes per saber fer les coses bé, i a partir d’una certa edat aquella criatura comença a descobrir que hi ha molts models de família i és en aquest moment on comencen a qüestionar el seu nucli. Tenim molta sort de tenir aquest suport familiar, que a més a més, el mantenim durant tota la vida. Quan en un moment determinat tenim un trasbals sempre buscarem la família, tot i que n’hi ha d’altres que no responen a aquest rol.

El que s’ha de fer és donar-los seguretat i unes pautes per saber fer les coses bé, i a partir d’una certa edat aquella criatura comença a descobrir que hi ha molts models de família i és en aquest moment on comencen a qüestionar el seu nucli

Malgrat que és la família que t’ha tocat, un trastorn o un problema amb aquesta t’afecta més que un conflicte amb els amics. Per tant, hem de preservar el concepte família com a grup de persones que tenen cura a unes edats que ho necessites i després no deixen de ser un referent.

A la família se l’ha d’estimar, no perquè és la teva sang i el teu ADN, que també, sinó perquè en uns moments de la teva vida han sigut significatius cap a bé majoritàriament. I si han estat per a mal, t’han ajudat a distanciar-te’n i actuar.

Si el vincle entre pares i fills es trenca, és possible tornar a formar-lo?

Sempre és possible. El que s’ha de fer és analitzar profundament quin és el factor que l’ha trencat. Si ha estat a causa d’una experiència de les criatures o, pel que sigui, han necessitat separar-se d’aquesta manera, és possible que amb el pas del temps pensin que és possible revisar què és el que va passar. En canvi, si és per causa d’actuacions de les persones adultes, caldrà una reflexió a fons per part d’elles perquè són les que hauran de fer el pas.

En tots els casos jo crec que han de ser les persones adultes les que s’impliquin per voler solucionar la situació. Entenent que el jovent té drets i necessitats en molts moments de fer aquest trencament per créixer, retrobar-se i no sentir-se d’alguna manera involucrat o atrapat en una xarxa.

La distància pot permetre una mirada més madura perquè les persones pensin sobre el que ha passat. Ha d’haver-hi sobretot predisposició per part dels pares d’entendre el seu fill. Si la persona adulta és la que té la situació conflictiva potser caldrà ajudar-la, ja que potser les seves accions són a causa d’una joventut mal portada que va generar que la situació fos de violència. Tot i això, potser és possible i millor no esperar al dia de la mort per lamentar-se’n. Jo sempre penso que les relacions entre les persones és possible refer-les, ara bé, s’han de veure les condicions i sobretot el motiu.

És complicat arribar a formar el vincle amb fills adoptats? Per què?

És un tema interessant, perquè actualment hi ha corrents que associen la paraula ”vincle” a la cura de la primera infància. Creure que el vincle s’ha de crear només en el moment del naixement és un error, i creure que el vincle és patrimoni de la mare encara ho és més. Perquè després se’n deixa el pare al marge, i just el que demanem és que hi hagi més implicació per part de tots.

Creure que el vincle s’ha de crear només en el moment del naixement és un error, i creure que el vincle és patrimoni de la mare encara ho és més

Si la criatura no fa més que estar vinculada amb la mare, no es vincula amb els germans, ni tampoc la mare es vincula amb els altres. Per tant, el vincle és aquell acolliment que fa una persona cap a una altra, de manera que el vincle d’adopció no serà el mateix sobretot perquè aquell infant portarà una càrrega i una experiència que en molts moments farà que li costi més vincular-s’hi, ja que tindrà por de patir un altre abandonament.

Evidentment podem establir vincles quan som adults, sigui d’amistat o bé molt més intensos. D’aquesta manera, és absurd pensar que uns adults no poden fer-ho amb una criatura perquè sigui adoptada. Ara bé, necessiten un procés més llarg, i sobretot que aquest procés de gestió el tingui la persona adulta.

Si a l’infant se li dona oportunitats, paciència i acceptem que en un moment determinat pugui donar les gràcies per l’experiència i marxar, el vincle no l’hem de tallar nosaltres i el nen o la nena possiblement tampoc no ho farà.

Simplement necessitarà un espai, que en alguns casos el demanen per anar-se’n a veure a la seva família d’origen i en altres per anar a la presó a veure els pares biològics. En aquest moment pot haver-hi una certa gelosia per part de la persona adoptiva perquè creu que no és just que rere que l’abandonin vulgui conèixer les seves arrels.

La criatura no només vol conèixer la seva família, sinó que a més a més vol donar suport i té tot el dret del món de mantenir vincle amb qui vulgui

La criatura no només vol conèixer la seva família, sinó que a més a més vol donar suport i té tot el dret del món de mantenir vincle amb qui vulgui. Si els pares adoptius volen que el fill compti amb ells, li han de proporcionar totes les condicions perquè això sigui possible, deixant de costat que la criatura té total llibertat d’escollir si vol comptar amb ells o no. Això és una cosa que s’ha d’acceptar, tant amb criatures adoptades com amb els mateixos fills. Quan la gent comenta, ”Els nostres fills”, sembla que es refereixin que són de la seva propietat i no és així. És una persona que has portat al món, li dones tot el que li has de donar i encara que hi hagi unes vinculacions afectives, no significa que faci i pensi de la mateixa manera que els pares. Tot i que pot haver-hi moments de distanciament, si la criatura sap que ets allà i compte, sempre tornarà. Cal deixar el temps necessari a cadascú. 

I, per finalitzar, què ens podries explicar sobre les relacions d’odi entre pares i fills? Què és el que porta a aquest extrem?

Dels pares cap als fills podria ser un excés de pressió, obligació i xantatge emocional. Pot haver-hi una exigència tan gran, que al final la criatura pot arribar a pensar que els defrauda i que és un fracàs com a persona i aquí és quan el fill pensa que se’n va o s’enfonsa.

Aquesta seria d’alguna manera la mala praxi de l’adult. Jo penso que una criatura en principi no odia els seus pares, si els pares odien al seu fill, seria en aquest sentit, perquè se senten defraudats. Pot haver-hi moments d’afrontament i de no saber com gestionar la situació, però realment em costa molt pensar que hi ha persones que odien als seus referents. Un cop l’infant creixi, entendrà i veurà molt més clara la situació i llavors serà quan digui, ”Com entenc ara als meus pares”.

Ara el fill ha canviat de rol i encara que segueixi sent fill, es troba que ha d’educar algú més petit. Jo penso que en tot cas les relacions d’odi sorgeixen per la falta de diàleg i sobretot si l’adult està obligant i pressionant a la criatura. En cap cas els fills han de ser una frustració ni han de defraudar ningú, si els pares l’ajuden al fet que tiri endavant i que creixi fent la seva vida no ha de passar res.

Sempre opino que correspon als adults recordar-los que ja saben on és casa seva i dir que els estimen. A partir d’aquí la relació d’odi no hi tindria lloc.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>