El plor de la meva filla, de Julián Bajerski. (1r accèssit Jocs Florals fase territorial 2018).

El plor de la meva filla

És una nit freda i sóc al llit, completament congelat. Sento la pluja a fora i, és clar, també el coi de gotera al costat de la porta de la meva habitació. És estremidor com ressona tot, o com s’aguditza tot quan et trobes tot sol a aquestes hores de la nit. Abans no hauria estat sol, hauria tingut una magnífica companya. Si tan sols pogués veure un altre cop l’Andrea… tant és, el passat ja és igual, no puc canviar res.

Imagino mil i una històries que fins i tot semblen records d’una vida que no em correspon. Imagino que he estat jugant a la pilota amb l’Andrea, corrent i corrent, imagino que encara pinta les parets com si fossin papers. I pensar que abans l’hauria castigat per això.

Encara recordo i maleeixo aquell dia que la vaig perdre, aquell moment que un borratxo va aparèixer de cop i volta i va passar per sobre de la meva filla com si es tractés d’una bestiola. Aquell soroll de l’impacte, del pneumàtic derrapant, aquell crit esgarrifós que semblava que sortia de l’infern; no em trec aquell crit del cap.

I després de tot això aquell tros de merda alcohòlic surt del jutjat com si res, fingint pena amb una actuació digna d’un Oscar, el malparit. Encara no em crec que ara siguis amb la teva dona i la teva filla i jo em quedi aquí, sol, recordant el teu rostre com un segell al meu front, només que en lloc de tinta fa servir foc per deixar una marca permanent.

Vull deixar de pensar, vull dormir i despertar-me demà amb la meva filla als braços dient-me que ha tingut un malson i que té por, que necessita el seu pare amb ella. Jo li diria que tot està bé, que només era un malson. Aniré a dormir, demà serà un nou dia, tindré coses per fer.

* * *

Són les set del matí. No em puc llevar, miro el sostre amb un rostre gairebé de pedra, el meu cos està paralitzat. És igual, tampoc em volia aixecar, però hauré de fer-ho. M’aixeco i tremolo en sentir el fred de la meva habitació, tot està fosc, no trobo el llum, camino i… merda. Trepitjo una joguina petita de fusta. Que és estrany, vaig llençar totes les joguines que hi havia a les escombraries. M’ajupo per recollir-la i no la trobo, em limito a pensar que en trepitjar-la l’he empesa cap a algun lloc. No me’n preocupo més.

Vaig cap a l’interruptor i encenc el llum, la bombeta parpelleja lleument abans d’encendre’s del tot. Faig un últim cop d’ull a l’habitació, intento trobar aquell maleït trasto, però no el veig. Deu ser sota el llit.

Arribo a la cuina i em faig un cafè. Les mans em tremolen, no puc ni agafar la cullera sense moure-la de banda a banda a una velocitat anormal. Quan per fi tinc el cafè preparat l’agafo, però poc em dura a les mans. Quan aixeco la mirada veig, al fons del passadís, una figura infantil entrant a l’habitació de la meva filla. Sense dubtar-ho corro cap allà. Obro la porta amb un moviment automàtic, empenyent-la quan en realitat hauria d’estirar.

Obro la porta i veig per la finestra una noia petita, rossa, de nou anys més o menys. Sense adonar-me’n crido el seu nom, “Andrea!” però no es gira, així que surto corrents, sense sabates ni pantalons. M’és igual, obro la porta de casa i la veig a l’altra banda del carrer. Les llàgrimes em neguen els ulls, em quedo totalment quiet, ella em mira amb un somriure innocent. Començo a córrer cap a ella, l’asfalt és fred però m’és igual.

Arribo al carrer i sento un soroll que em provoca malsons, un cotxe derrapant. Miro la meva filla per una fracció de segon. Ja no sembla una nena innocent, sembla que gaudeix en saber que m’atropellaran. En aquell moment me n’adono: no és ella, és una altra cosa. Després de pensar això tot és fosc.

Segueixo dempeus, quiet, al mig del carrer. Sospiro alleujat en saber que no m’ha passat res, però aquesta sensació em dura poc. Hi ha un cos al mig del carrer i un cotxe negre al costat. M’hi acosto, el rostre d’aquesta persona em resulta més que familiar. Sóc jo. De cop i volta una mà petita toca la meva esquena i sento la veu d’una nena que diu una sola paraula, però és una paraula que feia molt temps que volia sentir. “Papa”.

Aquesta obra va ser seleccionada i premiada dins de la categoria Jocs Florals, de l’institut Badia i Margarit, als premis Sant Jordi 2018.

Aquesta obra va guanyar el 1r accèssit de la fase territorial als Jocs Florals 2018.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>