L’Assemblea General de les Nacions Unides va acordar la celebració del Dia Mundial de la Ràdio el 13 de febrer. Aquest 13 de febrer de 2025 se celebren els 101 anys de la ràdio a Catalunya, amb l’objectiu de commemorar i destacar el paper fonamental que aquest mitjà ha tingut en la difusió de la cultura, l’entreteniment i la informació al llarg del segle XX i XXI.
Des del grup de treball: “La ràdio i la televisió a l’escola” hem tornat a participar amb la proposta de ‘Cent anys explicant històries’. A continuació, podeu escoltar el text i llegir-lo.
Som alumnes de Soses i Alcarràs, i us volem presentar la història de la sardana, l’avi de la Clara i les seves amigues que ballen chaabi, una dansa típica de Marroc. Amb aquest conte que escoltareu, coneixereu el Gebut, un poble ibèric de Soses, i com els arbres floreixen per després obtenir els fruits que mengem. Aquesta història està redactada per l’alumnat de segon Paula, Jansen, Ricard, Nour i Boutaina i locutada per l’alumnat de primer Nerea, Carla, Andrei, Gemma i Moisés.
Hi havia una vegada una noia anomenada Clara, a la qual li agradava molt la dansa i les històries, especialment una que sempre li contava el seu avi: “l’últim arbre fruiter”.
Era la història preferida de l’avi. Ell sempre deia: Una història és molt més que unes paraules. De fet, és una mena de pel·lícula pintada a la teva manera.
L’avi va viure una part de la guerra civil. Ell vivia a Soses, un poble de Lleida. Durant la guerra, ni ell ni la seva família estaven segurs en aquell lloc així que van decidir marxar cap a una mena de masia propera a la frontera de França. “Tot allò va ser com un infern”, deia l’avi sempre que explicava la història.
A la Clara li agradava molt la història. Un dia passejant pel poble i recordant-la, va arribar a una cova molt estranya. Es va trobar una dansa ancestral pintada sobre unes pedres que feien créixer un arbre fruiter el qual donava prosperitat al poble. Així que ella no es podia quedar de braços creuats i va reunir a la gent experta i van començar a investigar.
Al cap d’unes hores i uns dies, es van adonar que aquelles pedres eren part d’un poblat.
– Això és un gran descobriment!, va cridar un dels experts que estava mirant els dibuixos.
Els experts van convertir la cova en el jaciment arqueològic de Gebut, documentat per primera vegada el 1987. Actualment és un projecte de recerca i de recuperació patrimonial entre l’Ajuntament de Soses i la Universitat de Lleida.
Uns dies després de la descoberta del Gebut, la Clara tenia una dansa i havia de practicar molt, ja que era molt important. Com les danses eren una activitat que agradava les noies d’origen marroquí que vivien al poble, aquestes s’hi van unir. Quan van arribar a la sala per assajar, es van sorprendre les unes a les altres i la Clara es va dirigir cap a l’Omaima dient:
-Hola! T’he estat observant i m’ha encantat el vostre ball marroquí que es diu chaabi, comença dient la Clara. Podem fer-la juntes amb la dansa del meu padrí, que es diu sardana, i ballar-la juntes.
–Hola! Sí, és clar, et puc ensenyar a ballar aquesta dansa– respon l’Omaima.
Quan havien acabat d’assajar, van anar cap al vestidor. L’Omaima tenia una pedra a la seva motxilla i la Clara, molt intrigada, li va preguntar:
– Una pregunta, per què tens una pedra a la teva motxilla?
– Aquesta pedra simbolitza la protecció, ens ajuda a protegir-nos de tot allò dolent i també representa la vida que creix com els arbres fruiters– diu l’Omaima mentre agafa la pedra i l’ensenya a la Clara.
La Clara i les dansaires ho van fer de la millor manera. Estava molt contenta ja que, dins de la rotllana on ballaven sardanes, també hi havia persones d’origen marroquí ballant una dansa pròpia de la seva cultura, més coneguda com “chaabi”.
La dansa es va fer un lloc envoltat d’arbres fruiters, propis del lloc rural i autòcton, que donen el fruit a pomes, peres, préssecs,… molt importants en l’economia de Soses i Alcarràs.
Des de l’Institut Nou Alcarràs aquesta història acaba amb una dansa que lliga dues cultures que viuen juntes i que comparteixen la troballa de les pedres d’un poblat en un indret envoltat d’arbres fruiters.L’audio a les xarxes
#centresendansaperlainclusio
