“Conga, Conga. Quiero bailar Conga”
“¿Quién vive en la piña en el fondo del mar?” “Bob-es-pon-ja!”
“A–pateu a-pa-teu” “A-pa-teua-pa-teu” “Ah”
“Baa-tu-ca-da-da”

Així de divertit aprenem ritmes de batucada en mans de l’Adri, el nou professor de batucada, que cada quinze dies ens visita a la classe de quart.

Sortim de l’aula i carreguem tots els instruments a la pista: surdos, caixes, tamborims, campanes agogos, platineles o roncar, timba, i el repenike… Repartim instruments i baquetes. I comencen a sonar, a la babalà, sons i més sons, cops i més cops, de l’emoció de tenir un timbal a les mans. I així ens submergim en un moment inicial de caos i desconcert auditiu.

Fins que l’Adri crida l’atenció del grup que connecta amb ell. I és aleshores que comença el GOIG amb majúscules. El goig de tocar totes i tots alhora, el goig de saber la resposta rítmica a la pregunta del guia, el goig d’estar present… L’individualisme perd força, per donar pas al sentiment de grup i al gaudir a través de la música.