Crònica cooperativa #CIENTÍFIQUES

La Irene Vigué-Guix, una neurocientífica, va visitar a l’alumnat de 1r d’ESO al 10 de febrer per explicar-nos la seva carrera professional. La trobada entre l’alumnat i la Irene va ser especial, ja que els nens i nenes es van sorprendre d’estar amb una científica i de les seves explicacions que van servir per visibilitzar a les dones científiques i que s’interessen per la ciència.

                          Xerrada de la neurocientífica a l’aula de 1r d’ESO

Alumnat de 1r d’ESO de IE Tramuntana

27/02/2026

La científica es diu Irene Vigué-Guix, té trenta-dos anys i és especialista en neurociència. Viu a Barcelona, però va néixer a Sant Hipòlit de Voltregà. Té un gos. Per la ciutat es mou amb bicicleta. La seva família no és científica, però a ella li encanta el seu treball.

Es veia una noia alegre i parlava amb il·lusió sobre la seva feina. Explicava molt bé i s’entenia el que deia. Es va notar que li agradava el que feia.

Ens va dir que al seu temps lliure li agrada anar a la muntanya i passar temps amb el seu gos, da Vinci. També li agrada fer excursions amb el seu cotxe-camper i anar a concerts, cinemes o teatres.

També ens va dir que, quan era petita li agradaven les matemàtiques i la ciència, volia ser jugadora de futbol al Barça o veterinària, tot i que la seva família volia que fos notària o doctora.

Després de llegir el llibre El lladre de cervells, fet per Pere Estupinyà, la Irene es va interessar per la ciència, ja que tenia moltes ganes de conèixer la ment humana.

Després de tenir clar a què es volia dedicar, va començar a estudiar i va fer: el batxillerat científic, el grau d’enginyeria biomèdica i el màster de cervell i cognició. També té un doctorat de neurociència cognitiva i tot seguit, al acabar els estudis, va començar a treballar d’investigadora# open B.C.I., més tard d’investigadora i coordinadora i finalment ara està treballant d’investigadora i divulgadora.

Volia demostrar que si tanques els ulls, actives una reacció al cervell que provoca que l’activitat cerebral alfa disminuís exponencialment, i connectant-te amb un dron de joguina, podies arribar a hackejar-lo amb la ment. Després de confirmar que la seva teoria era certa ho va voler portar a un altre nivell. Volia veure si aquesta reacció alfa disminueix quan et relaxes o si simplement disminueix quan tanques els ulls, per això va fer un experiment social, i va reunir a 50 persones a casa seva. Van ser persones que els agradava pintar perquè es poguessin relaxar, i individualment els va deixar pintar durant 20 minuts.

A continuació, amb les proves que els hi va fer abans i després dels experiments, va poder observar que els nivells de ritme alfa havien disminuït després de relaxar-se pintant. Per això, va poder constatar que la seva teoria de què quan et relaxes el ritme alfa disminueix, era certa.

Actualment, treballa a l’INAB (Institut de Neurociència Avançada de Barcelona) i està investigant la individualitat dels relats mentals, l’efecte de la privació sensorial visual i la pensació: la relació entre el pensament i l’emoció.

També ens va explicar el mètode científic, que ja l’hem estudiat a PIR a on hi ha 5 passes què són:

1- OBSERVAR

Observar el fenomen fent-se preguntes. Registrar, descriure i analitzar les dades.

2- FER HIPÒTESI

Formular una idea que pugui explicar l’observat. Fem una predicció: “Sí A, aleshores B”.

3-EXPERIMENTAR

Fer un experiment per comprovar o refusar la hipòtesi. Cal fer rèpliques per eliminar els efectes de l’atzar dels nostres resultats.

4- INTERPRETAR DADES

Ordenar, agrupar i representar les dades per poder analitzar-les i relacionar-les amb la informació de què disposàvem.

5- COMUNICAR LA CONCLUSIÓ

Comunicar els resultats obtinguts basant-te en les evidències.

Finalment, vam fer moltes preguntes per saber-ne més d’ella, dels seus projectes i de la seva carrera com a dona científica en un món de, principalment, homes científics.

Ens va dir que no va tenir cap dificultat per ser dona, ja que el seu treball és un camp molt nou. També ens va explicar que la part més difícil de la seva carrera va ser el doctorat, pel fet que va ser una cosa nova per ella, i va haver d’estudiar molt. Seguidament, ens va dir que el que més la motivava era aprendre moltes coses noves, perquè és com un nou repte per ella.