L’Institut Vallès, en els darrers cursos, ha manifestat una important dedicació i inclinació cap a la filosofia. Des de fa tres cursos que tot l’alumnat dedica almenys una hora setmanal a la reflexió filosòfica. Això ens ha empès a presentar per a tota la comunitat educativa del centre una frase d’un filòsof cada mes, que pot suggerir reflexions, comentaris, pensaments…
Aquest és un bon espai, si voleu, des de la més absoluta llibertat i respecte, per expressar-vos.
Vols veure les reflexions d’altres mesos? Aquí les pots trobar.
Dos dubtes.
Quina diferència hi ha entre “teorètica” i “teòrica”?
Per què sembla que Aristòtil va influir més durant l’Edat Mitjana a la filosofia i, en canvi, Plató més a la literatura? O és una percepció equivocada.
Desde la más socrática ignorancia, imagino que el hecho del calado de Platón en la literatura se debe principalmente al desarrollado estilo literario que impregna sus obras, especialmente aquellas que redacta durante su juventud y madurez; al llegar al final de su vida adopta un tono mucho más conservador en cuanto a forma y también en cuanto a contenido. Las Leyes, uno de sus últimos escritos filosóficos, se muestra ya muy distante del idealismo de La República, esto imagino es debido en parte a las desilusiones políticas con las que se encuentra a lo largo de su trayectoria, empezando por el asesinato de su amigo y mentor Sócrates por parte de la viciosa democracia ateniense. Platón además de filósofo era un auténtico poeta, esto queda demostrado en la intensidad que transmiten algunos de sus diálogos, que con tintes de humor, una descripción detallada de los personajes y en general una puesta de escena magistral logran hacer formar parte de la historia al lector, algo para nada fácil al tocar temas filosóficos, máxime hoy en día que la percepción general es que la filosofía es poco menos que conocimiento auténticamente esotérico.
Aristóteles por otra parte además de filósofo era científico, es de hecho considerado por muchos como el padre de la ciencia. Esto queda plasmado en sus escritos, que realmente eran más bien apuntes que el usaba para sus tertulias filosóficas, su estilo era por tanto muy austero. Nada que ver con la fluidez y la expresividad platónicas. Supongo que es la gran carga científica presente en él una de las causas de su influencia en la posterior filosofía medieval.
Gracias Álex. Tus observaciones me parecen muy lúcidas e interesantes en relación a lo que planteaba. He leído algo de Platón y es cierto que hay un elemento casi metafórico en muchas de sus consideraciones. Y tu aclaración sobre el carácter científico de Aristóteles también es muy oportuna. Seguimos. Francesc.
Potser quan Aristòtil va fer l’afirmació el mot ciència no tenia el significat d’avui dia. O potser la traducció del grec antic en què es va expressar no és prou fidel al pensament del gran filòsof. En qualsevol cas, avui dia la ciència es basa en l’experimentació. Això la fa una ciència experimental. Però la filosofia no és una ciènci en el sentit actual de la paraula, ja que la substància de la filosofia, al meu entendre, no és res de tangible. Sí que les reflexions filosòfiques poden derivar-se de qüestions experimentals, però no només d’experiències objectivables com la ciència. Tot plegat ens porta al segon mot important de la frase: la filosofia és teorètica perquè té com aliment la teoria, el pensament. Això la distingeix de la Ciència. De forma semblant a com la matemàtica s’alimenta de la mida de les coses (per això se’n diu matema-tica), la filosofia viu de les teories sobre les coses. I com que les justificacions a filosofia es fan mitjançant la raó o, millor dit, una cadena de raons, és natural que el filòsof grec intuís que totes les coses i fenòmens puguin tenir una primera causa. Això em fa pensar que potser Plató va trobar en la puresa geomètrica (entenent puresa com le més objectiu i alhora comú dels pensaments) una subståncia que va ajudar a què la ciència teorètica a la que es refereix Aristòtil derivés a una altra ciència menys teorètica i més sensible. Suposo que és aquest caire teorètic el que impedeix als científics contemporanis convertir-se o poder ser tinguts com a autèntics filòsofs. No oblidem que a principis del segle XVII, Descartes va fer ús també de la geometria amanida d’àlgebra (el vessant més teòric de les matemàtiques d’aleshores) per a concretar i justificar el seu mètode de fer ciència, o sia, de teixir el saber. La resta, sí que és Literatura.