Trenta minuts que separen els pupitres de les altures dels arbres, els exàmens de l’adrenalina. El 7 de novembre, científics i tecnològics, socials i humanístics, etiquetes que aquell dia van desaparèixer, vam posar rumb cap al Bosc Vertical de Mataró.  

En arribar, després d’haver tingut una estona per esmorzar, els monitors ens van posar l’arnès i van parlar-nos sobre les instruccions que haurem de seguir perquè cadascú es fes responsable de la seva pròpia seguretat un cop començarem l’activitat.  

Els més atrevits van anar directament al circuit blau, el qual era el més alt dels tres circuits, compost per ponts penjants i també tirolines. Encara que la gran majoria vam optar per començar pel circuit vermell, que consisteix en només tirolines, però algun que altra va cridar les primeres vegades que es va llençar. A terra ferma, els que tenen por a les altures o també els que ja s’havien cansat, van descobrir una altra perspectiva del Bosc Vertical, una que donava tranquil·litat i els hi permetia animar als companys des de baix.

Però el que realment va passar al Bosc Vertical va ser molt senzill, però molt important: vam desconnectar de tot. Vam deixar darrere les responsabilitats, els grups tancats i les pantalles. Vam anar per lliure, cadascú al seu ritme, i això ens va permetre conèixer-nos d’una altra manera.

Vam tornar a Tordera una mica cansats, amb les mans encongides de tant agafar cordes i amb alguna anècdota que explicar. Tots vam concordar que ens agradaria repetir algun dia, tots junts. Perquè potser el més important del Bosc Vertical no van ser ni els circuits ni les tirolines, sinó descobrir que, de tant en tant, cal alçar-se una mica del terra per veure les coses d’una altra manera.

Clàudia Herrero