Te n’has anat, company, amic. Lluitant contra un enemic microscòpic que no has pogut vèncer. Has esta derrotat en una batalla molt diferent de les que sovint hem explicat a classe als nostres alumnes.
Has deixat un buit entre nosaltres i dins els nostres cors. Qui es posarà l’americana de lluentons daurats per presentar els Treballs de Síntesi? Qui mantindrà viva la DPM, la nostra ràdio? Qui ens regalarà jocs d’escacs personalitzats a final de curs? Qui ens portarà croissants de Can Centena per esmorzar?
Qui, com tu, serà capaç de recordar-nos d’una manera discreta i sense buscar el reconeixement, que la llibertat, l’espontaneïtat i la creativitat són fonamentals en la nostra feina, malgrat que dominar la tecnologia, la burocràcia i la uniformitat semblen tenir -hi cada dia més importància.
Qui trencarà el glaç, quan les reunions de departament siguin tenses explicant una anècdota divertida o un acudit?
Has estat un home polifacètic. Com havíem comentat rient, et vas equivocar de segle: tu eres renaixentista. Has estat vital i has sabut gaudir de viure i estimar als que t’envoltaven.
Et trobaré a faltar i et prometo que no pararé fins trobar aquell erol de múrgoles que no m’has pogut dir on és. Encara que hagi de quadricular el terreny com un arqueòleg, tal i com em vas ensenyar ja fa anys per fer un Crèdit Variable. I quan el trobi, pensaré en tu i les bones estones que hem passat, entre d’altres moltes coses, parlant de bolets. Fins sempre, Jordi.
Teresa Negre,
Cap de Departament de Ciències Socials
