La terrible notícia de què Sandra Peña, una jove estudiant sevillana de 14 anys, es va suïcidar el passat 14 d’octubre ens ha commocionat, a milions de joves.

Aquest terrible fet que ha segat una vida, trencant als seus éssers estimats, no havia d’haver-se produit mai.

La Sandra va ser víctima d’un assetjament continuat en el col·legi concertat on estudiava, les Irlandesas de Loreto. Assetjament que era conegut pels responsables del centre però que no va motivar cap acció per a impedir-ho, sense que en cap moment s’activessin els protocols que existeixen.

Al mateix temps, volem deixar clar que la pèrdua de la Sandra es podria haver evitat.

Ella, com milers d’estudiants a Sevilla i a tot l’Estat, va sofrir i sofreixen l’assetjament escolar, una xacra terrorífica amb la qual convivim dia rere dia. Som moltes les que coneixem a companys i companyes que han estat o són víctimes de bullying a causa de la seva estètica, del seu pes, de la seva manera de parlar, del color de la seva pell o la seva orientació i identitat sexual. Una opressió que no ens deixa ser lliures, i que fa insuportable el simple fet d’anar a classe, relacionar-nos amb normalitat i que, en moltes ocasions, acaba amb moltes vides arrabassades.

Combatre el bullying no pot dependre de la bona voluntat dels nostres professors, la majoria col·lapsats per la massificació a les aules, sinó que passa per contractar orientadores, psicòlogues i mediadores en tots els centres educatius.

Però a nosaltres sí que ens importa, perquè el que està en joc és la nostra salut mental i la nostra pròpia vida.

L’assetjament escolar és una de les cares més cruels del sistema bàrbar en el qual vivim, un sistema en el que es fomenta la individualitat i trepitjar al més feble, on s’aplaudeix la cultura de l’odi contra el diferent i es premia el fals èxit d’acumular riquesa a costa del sofriment de la gent i les injustícies socials. 

Alçar la veu contra el bullying i protegir la nostra salut mental no és una cosa individual, és una lluita col·lectiva. Ens juguem el nostre present i el nostre futur.

Sandra, no t’oblidem!