Entrevista a Marina Garcés

Arran de la conferència “La filosofia o l’art de perdre la por” que Marina Garcés ha fet a l’alumnat de batxillerat, hem tingut l’oportunitat de fer-li una breu entrevista en la que ha compartit el seu pensament.

Per M. Albreda, O. Arnau, V. Merchán, 2n ESO i A. Garcia, B. Rossell, S. Tariq, 2n BTX

Valentina: Com va ser que et vas interessar per la filosofia?

Gràcies a l’institut. A COU vaig tenir un bon professor. També és una edat en què t’inquieten moltes coses. I a l’hora d’haver de triar què estudiar vaig veure que no m’interessava  centrar-me només pensant en una feina o tancar-me en estudis molt específics. D’alguna manera, necessitava entendre-ho tot. Ho vaig decidir bastant inconscientment. No va ser res llargament madurat, ni molt planificat. Vaig tenir un rampell i vaig dir: em tiro cap a la facultat de Filosofia.  Tal com està muntat encara ara l’ensenyament, no et relaciones realment amb la filosofia fins a molt tard. Ara hi ha escoles que fan filosofia per a nens, hi ha més debat públic, però en aquell moment era difícil. Ben bé va ser una decisió molt d’última hora i sempre he pensat que la vaig encertar.

Ona: En el món actual en què predomina la tecnologia, quin paper té la filosofia? Què pot aportar?

La tecnologia sempre ha anat de la mà amb la vida humana, no l’hem de separar com si fos una cosa estranya, és a dir, no demonitzaria la tecnologia. Més aviat el que hi ha, moltes vegades, és una lògica molt irreflexiva de la tecnologia, es fa tot el que es pot fer i nosaltres ens posem com si anéssim darrera d’ella. Crec que la filosofia pot ajudar a invertir aquesta mirada.

La tecnologia no és res que nosaltres no puguem decidir, no és res que nosaltres no puguem valorar quines conseqüències té. Aquestes qüestions són filosòfiques, per tant, penso que precisament perquè som éssers tecnològics, és a dir, que manipulem el món, el transformem i a nosaltres mateixos, necessitem d’una reflexió molt intensa i sempre molt oberta i en discussió. Justament és el que la filosofia incorpora, no una mirada única, sinó una mirada plural i, en conseqüència, discutible i, per tant, exposada a diferents valors sobre el que podem fer amb la tecnologia.

Berta: Sembla que la modernitat ha comportat una desvalorització del món humanístic versus el món científic? Per què?

Bé, hi ha hagut durant uns segles una tendència a confondre la certesa amb tenir dades sobre les coses. Òbviament les dades són importants i ara ho veiem amb tot això de les fake news. Ens podem inventar qualsevol cosa,  però sempre podem recórrer a les dades per dir si són o no veritat. Per exemple, sobre el tema dels refugiats o migrants, sembla que ens envaeixin i, si mirem les dades, veiem molt bé que això és un argument ideològic. De gent que arribi a les nostres costes o ports il·legalment no n’hi ha tanta.

La dada és important, però hi ha hagut una confusió entre la veritat i la dada, les dades tampoc ens ho diuen tot. Hi ha hagut una ceguesa d’interpretació del món que ha fet que qualsevol cosa que no fossin dades es considerés opinió, literatura,… coses irrellevants a l’hora de decidir. Crec que ara estem en un moment en què hi ha un nou debat sobre la necessitat de la mirada humanística, una mirada capaç de tenir eines i instruments de valoració i d’interpretació del món que no es basi només en la dada empírica.

Anna: Penses que els joves hem de ser radicals? I si és així en què ha de consistir aquesta radicalitat?

Penso que heu de ser radicals i que també ho hem de ser els que anem deixant de ser joves. Radical per a mi vol dir anar a les arrels de les coses, no quedar-se en les primeres impressions, o amb les primeres opinions i, sobretot, no quedar-se en el mar de manipulacions a les quals estem sotmesos contínuament. Ser radicals és travessar tot això, anar a l’arrel dels problemes. Significa, també, simplificar tota aquesta confusió en què ens tenen atrapats i, des d’aquí, donar-se eines per actuar però, sobretot, buscant la complicitat de la gent, organitzar-se col·lectivament per al que sigui. I no estic parlant únicament de qüestions polítiques o socials, sinó també per poder fer la vida en què creieu i la vida que voleu.

Marina: En què consisteix aquest art de perdre la por del qual parlaràs?

Doncs en el més simple de tot i,  potser, en el més difícil, que és per a mi pensar. No és tenir teories sobre les coses i explicacions sobre tot, sinó que pensar és perdre la por a pensar i perdre la por a pensar vol dir perdre la por a relacionar-nos amb el que no sabem, amb el que no sabem de nosaltres mateixos, amb el que no sabem de l’altre, amb el que desconeixem, amb el que no sabem del món. Aquest posar-nos al límit de les coses que ja coneixem és, per a mi, en el que consisteix pensar.

La filosofia hi té a veure, però no només la filosofia. Podem pensar des de molts altres àmbits de les nostres vides. És un art que s’ha de practicar perquè, com estem veient molt bé en aquesta societat en què vivim, és molt fàcil que ens envaeixin novament les pors, la incertesa, allò desconegut. I això desperta les pitjors reaccions en la gent, por a l’altre, per tant, refús de l’altre, por al futur, per tant, defensa dels petits privilegis i certeses que tenim… És a dir, moltes de les coses que estem veient avui en la nostra societat tenen a veure amb deixar-nos guanyar per les pors, pors que, moltes vegades, no tenen ni nom, són pura incertesa. Per a mi aquest art de perdre la por és tot el que podem fer per travessar aquestes incerteses.

Berta: La no-violència és el camí més adequat per canviar les coses?

Sí, la no-violència com a principi de qualsevol transformació del món, de la societat, de nosaltres mateixos. El que diria és que no és un principi abstracte, és a dir, no hi ha no-violència fora d’un món violent. Vivim en un món violent, vivim en una societat molt violenta en unes formes o en unes altres. En uns llocs en forma de guerra, en altres en forma de conflicte social. A  tot arreu en forma de violències econòmiques i sobre la vida de tots nosaltres: immobiliària, laboral, de precarització… Tot això per a mi també és violència.

Quan parlem de la no-violència, no l’hem de pensar com un principi angelical, sinó com ens situem en un espai social i polític violent de tal manera que puguem desactivar aquestes violències. La no-violència, per tant, implica la relació amb la violència del món i això és molt difícil perquè qualsevol atac, vulneració de drets, de la dignitat de les persones és ja d’un nivell de violència que implica pensar, en cada context, què vol dir ser no violents i desactivar aquestes violències. No és un principi fàcil però s’ha de practicar.

Sahar: Llavors com ens hem de preparar els joves per enfrontar-nos al futur?

Potser la millor manera de preparar-se per al futur és no pensar només en termes de com ens adaptarem, com sobreviurem, com respondrem a un futur del qual només ens diuen que no en  sabem res perquè tot està canviant tan ràpid, sinó que el que cal és canviar la pregunta i dir: quin futur volem? Quin és el futur que volem des dels nostres valors d’ara, des de les coses en  què creiem, des de les persones en què confiem i anar-lo construint, perquè crec que, en aquests moments, s’ha invertit la mirada. Es diu molt en educació: “hem de preparar als joves per a un món del qual no sabem res” quan es parla de mercat laboral, quan es parla de ciutat, quan es parla del món mateix. Com que no sabem res? El món,  en part, serà allò que fem amb nosaltres mateixos, ara, en aquest present. Per tant, crec que preparar-se per al futur és comprometre’s amb el present i, des d’aquí, entendre i no deixar-se prendre el futur. El futur el farem nosaltres encara que hagi de ser contra totes les violències d’aquest món i aquesta per a mi és la millor preparació possible.

A. Pujadas: Quina crítica faries a l’educació actual?

Crec que l’educació està en un moment molt interessant, s’estan removent coses que fa un temps que la societat havia desatès. Ara l’educació ha tornat a la centralitat del debat social, polític, ciutadà…i això trobo que és bo. La crítica que jo faria és que hi ha un predomini de certa ideologia molt adaptativa, molt de:“transformar és adaptar-nos als canvis que venen”, en lloc de pensar que transformar és canviar la societat en què té lloc l’educació. Veig un biaix una mica perillós quan es posa tant en el centre la categoria d’innovació, que és una categoria molt de mercat, molt basada en un sol valor que és el de la novetat. No sé si el que és important és que sigui nova, sinó que sigui bona l’educació i bona vol dir que sigui un lloc d’acollir i transformar les vides i els problemes del nostre temps.

Després hi ha aquesta tendència a prioritzar el que és procedimental. Veig com arriben els alumnes a la universitat, trobo gent molt capaç de fer coses, hi ha molta més capacitat de la que teníem nosaltres de moure’s amb informació, o sigui són de procediments molt més àgils, d’actuació. Nosaltres sabíem agafar un llibre, resumir-lo i poc més. Però els continguts s’han aprimat molt, hi ha una lleugeresa a l’hora de relacionar-se amb els continguts de les coses que crec que té a veure amb la velocitat a l’hora de fer-les anar. Per això el que intento, en els meus espais, ja siguin educatius o de xerrades, és fer de contratemps, per tal de deixar que els continguts de les coses agafin una mica de consistència.