No hem arribat aquí sense ensopegades i caigudes, però si som aquí és perquè a més de caure, hem estat capaços d’aixecar-nos. No al crit d’un “Llàtzer, aixeca’t i camina” miraculós, sinó gràcies al vostre esforç i dedicació i, perquè no dir-ho, gràcies a molta gent que empentava i estirava, que empentava i estirava, afortunadament sempre en la mateixa direcció (i sentit) i que us han acompanyat fins aquí..
He de confessar que aquesta vegada la temptació de no estirar o empènyer era gran. No us preocupeu: no era perquè no volguéssim que marxéssiu, era perquè no volíem que marxéssiu. Ben bé com uns pares que senten aquesta emoció contradictòria: alegria perquè ja sou capaços de caminar sols i tristesa perquè ens deixeu una mica orfes.
Una de les coses que quedarà en la memòria col·lectiva de La Sedeta és que molts de vosaltres vàreu tenir la iniciativa i la gosadia de promoure i organitzar un concert per ajudar les persones refugiades. Iniciatives com aquesta defineixen un grup de persones més enllà d’altres circumstàncies, i són les que ens enorgulleixen com a centre alhora que ens fan entristir en veure-us marxar.
Avui és l’hora dels adéus, encara que no sigui pròpiament un adéu, sinó un fins aviat, perquè volem continuar estant presents a la vostra vida, ara no estirant davant vostre ni empenyent darrere, sinó, a partir d’ara, al vostre costat.
Gràcies per tot!
Carlos Cerro (director de l’Institut La Sedeta)
Vareu arribar amb la motxilla mig buida, i avui, en aquest assenyalat 2018, us trobeu amb ella ben plena de coneixements, de nous amics, de valors i una infinitat de coses. No ho desaprofiteu, treballeu, sigueu constants, sigueu sempre vosaltres mateixos, lluiteu i anireu endavant mostrant entusiasme per la vida i per tot allò que us envolti …
L’èxit no és només pels més intel·ligents, ni pels que arriben primer, no! l’èxit l’aconsegueixen els constants, els perseverants, els curiosos, els humils, els que s’esforcen per aconseguir que les coses siguin millors i siguin com un vol que siguin. No us deixeu perdre pel camí per moltes pedres que us trobeu, salteu-les o feu-les vostres, esquiveu-les, jugueu amb elles, sigueu forts i confieu en vosaltres mateixos… Amb prou feines ha transcorregut un sospir de les vostres vides i mentrestant l‘Institut, nosaltres, els vostres pares i mares, preparant la vostra festa de comiat.
Gràcies Sedeta, gràcies fills i filles, perquè junts heu fet possible la satisfacció de tots nosaltres, però sobretot podeu estar orgullosos/es del camí que heu fet, d’haver arribat fins aquí i de ser com i qui sou.
Si hagués d’escollir de nou com seria l’etapa escolar per al meu fill/a, triaria la mateixa que hem viscut, “La Sedeta”, sense perdre’m ni un instant de tots vosaltres.
Lola Velázquez (mare de l’alumna Carlota Granados)
