Al llarg dels segles, la utopia ha estat el gènere literari encarregat de plasmar els somnis més ambiciosos dels reformadors socials. Una de les seves caracterÃstiques fonamentals ha estat el seu «joc espacial», la seva capacitat per materialitzar aquests nous plantejaments socials i polÃtics en la forma de noves ciutats o en la projecció futura de les grans capitals occidentals. No obstant això, a partir del segle XX la ciutat sembla haver-se convertit en topos del desastre, en catalitzador de la por col·lectiva. Oblidada la utopia, és la «distopia», la seva deformació negativa, el gènere que millor representaa allò que ens depara el futur: règims totalitaris, ruïna mediambiental, conflictes geopolÃtics.
Epidèmies. Zombies. Aliens. Mà quines assassines. Desastres naturals. Guerres. Mort, destrucció global i decadència de l’espècie humana. Desesperança, no future. Aquesta és l’última moda en literatura juvenil, novel·les distòpiques que presenten caracterÃstiques molt similars: protagonista jove que generalment és una mà quina de matar, freda i impertorbable, obligat a ser aixà per les circumstà ncies de maldat i injustÃcia que l’envolten. La novel·la distòpica però, no és una cosa nova. Trobem grans i meravellosos exponents a la literatura juvenil i per adults, com Huxley i Orwell que actuen de model de la nova moda literà ria i cinematogrà fica.
