Màrius Sampere, in memoriam

https://youtu.be/FQLie-MSjpI

 

Un dia vaig escriure que fer poesia
consistia talment a preguntar
a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius
enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?,

la pluja

és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D’això
fa molt de temps i els noms no van respondre mai,
deu ser que s’ho pensaven.

Ara és diferent, no ho escriuria.
Sé que cap cosa,
tot i sent l’enveja permanent d’una altra,
per tal com és ella mateixa no pot desistir
del seu esforç essencial, no té resposta, és
pura indecisió, només vacil·la. I han passat molts

anys

i cada nom s’està morint vora el caliu
del seu sentit primer i invariable.

I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>