NEUS CATALÀ, QUE LA TERRA ET SIGUI LLEU…
La lectura, a banda de ser una font de plaer i coneixement, ens ajuda a interpretar el món.
Des de les aules, intentem vehicular les lectures obligatòries de l’àmbit de llengua i literatura amb altres matèries a fi de compartir continguts i fer un treball globalitzador i transversal.
Al llarg del primer i segon trimestre, a tercer d’ESO, ens hem centrat en la Neus Català mentre llegíem El noi del pijama de ratlles.
Neus Català, última supervivent catalana d’un camp de concentració nazi, ha estat protagonista en les classes de llengua a fi de reflexionar sobre valors que considerem importants per a la formació integral de l’alumnat: esforç, compromís, lluita, dedicació, passió…
Neus Català tenia un vincle amb la nostra ciutat: hi va viure un temps, a la plaça Nova.
Per la seva implicació amb Rubí i perquè mentre llegíem El noi del pijama de ratlles la Neus feia anys, 103, l’alumnat del nostre institut li va escriure una carta de felicitació i d’agraïment amb tot el que havia representat per a ells conèixer-la.
Aquestes cartes, acompanyades amb un parell de retrats fets amb carbonet per l’Ahlam Barrouhou i la Bárbara Espinola, van ser el regal d’aniversari que li vam fer arribar a través de membres de l’Associació de la Memòria Històrica de Rubí.
La sala d’actes de l’institut ha estat una finestra oberta per donar a conèixer l’exemple de lluita de la Neus Català a tot l’alumnat del centre a través de murals per reivindicar la memòria històrica.
El full de la història no es pot passar en blanc…
Per cloure aquesta activitat, abans de les vacances de Setmana Santa,vam elaborar vídeos d’agraïment a la Neus Català. Malauradament, aquests vídeos no li hem pogut portar com vam fer amb les cartes.
Neus Català va morir el 13 d’abril de 2019.
Volem que els vídeos de l’alumnat del Duc siguin, juntament amb les cartes, un homenatge sincer i de reconeixement a la seva lluita i a les seves paraules:
“Vull veure-ho tot.
Veure per poder-ho explicar.
Explicar a tothom el que els meus ulls han vist. Perquè és un deure.
Perquè he sobreviscut i tinc un deure moral vers les dones, les grans oblidades, que van morir als camps de la mort.
El meu pare em deia de petita: «No abaixis mai els ulls per ningú, mai».
Ho vaig voler mirar tot, i mai, mai, mai, vaig plorar davant d’un nazi. Era la meva manera de resistir. Jo només plorava a les nits, perquè les nits eren eternes, l’insomni,.. Els nazis em van prendre la son, però no em van prendre la llibertat ni la vida.”
Moltes gràcies, Neus, per les reflexions que has fet néixer i créixer a les aules del nostre institut.
