Dilluns 17 de febrer l’alumnat de 2n de batxillerat van visitar Reus acompanyats dels professors del departament de Llengua Catalana i Literatura, Àlex Cervera i Carme Cruelles, per tal de veure l’obra de teatre Mirall trencat i la casa Navàs.
MIRALL TRENCAT DE MERCÈ RODOREDA (TEATRE TRANSEDUCA A L’EDIFICI LASALLE)
Una torre —una família (i, per extensió, una societat) on mai més no hi podran encaixar, per més esforços que puguin fer d’encabir-s’hi. En aquest sentit, les miques de mirall, més oxidades per les mentides i els secrets que pas “desnivellades”, sí reflectien “les coses tal com eren”: el més fidel reflex d’una família destrossada, condemnada a la desaparició, al no-res, que s’anava enfonsant més i més en el pou negre i amarg de la desesperació, de la insensatesa i la manca de sentit de la vida (burgesa):
“En Quim estava cansat de la seva vida de solter ja massa gran, dels desenganys, de les esperes, dels ara sí i ara no, del seu pis buit d’afecte, d’una sensació poc tranquil·litzadora de vida que no va enlloc.” (p. 225-226)
El mirall que es trenca, i ja mai més no es podrà recompondre, és el de la família; el de la Valldaura en primer lloc, però també —i per damunt de tot— de la convencional, i hipòcrita, basada en els secrets —recordem la cita de Sterne— i en la mentida, que sembla però no és, que actua de cara a la galeria per a deixar, finalment, l’escenari buit. Família burgesa que no és sinó —com hem reiterat— un símbol extens de la societat burgesa, basada també en les aparences i en la mentida, en el fer veure i no en l’ésser; en el semblar i no en l’ésser.
Des d’una tal perspectiva, podríem aventurar que Mirall Trencat és una mena d’Odissea i— encara més— d’Eneida a la inversa. De la mateixa manera que tant Odisseu com Eneas parteixen a la recerca de la pàtria (el primer per a recobrar-la; el segon per a crear-la), Teresa, l’ànima omnipresent a tota l’obra, seguirà el camí contrari. A l’igual que el protagonista de l’obra de Virgili, ella partirà del no-res —si més no, del no-res segons el prisma burgès: “La mare de la Teresa tenia una parada de peix a Boqueria.” (p. 43)—, recobrarà una torre abandonada per a fundar i posar els foments de la pàtria de la seva família, i acabarà en el no-res, després que la seva pàtria desballestada acabi esdevenint un cementiri de rates.
En síntesi, una novel·la gran, gran de veritat, que no mereix tan sols la seva lectura, sinó una constant relectura, un assaboriment regular.
(Xavier Serrahima)
CASA NAVÀS (EXEMPLE ÚNIC EUROPEU DE CASA MODERNISTA)
El 19 d’agost de 1876 Joaquim Navàs Padró es va casar amb Josepa Blasco Roura, filla d’un altre comerciant de teixits. Quan es varen casar varen obrir botiga de teixits al número 4 del carrer de Jesús competint directament amb les dues famílies. L’empenta de la parella, les bones arts compradores del senyor Quimet i la capacitat de vendre de la senyora Josepa feia progressar contínuament el negoci.
El 1893 varen començar a negociar la compra de la casa Simó-Cardenyes, un edifici del segle XVII a la plaça del Mercadal cantonada amb el carrer de Jesús. Va ser finalment comprada per 42.500 pessetes i escripturada el 1898.
Un any més tard la seva mare que havia enviduat li transfereix el negoci a canvi d’una renda anual. Navàs va viatjar per Europa per comprar les millors teles d’Escòcia, Anglaterra, França, Alemanya i Bèlgica, a més de les fàbriques de Terrassa, Sabadell i Barcelona. Es va convertir en el principal distribuïdor d’aquests productes a setze províncies de la península Ibèrica mitjançant una potent xarxa comercial.
Sembla que Domènech i Montaner, abans de fer una casa, se n’anava a viure i a tractar els que l’hi encarregaven per veure com vivien. Potser en el cas de Joaquim Navàs i Josepa Blasco també ho devia fer igual, en tot cas el que és segur és que va comptar amb total llibertat en el disseny i en el pressupost.
La botiga de la planta baixa de la casa Navàs va ser el feu de Josepa Blasco, una dona riallera, franca i dotada d’una especial sensibilitat i psicologia per al tracte amb el públic a qui aconsellava i que hi confiava en ella, tal com la descriu Maria Font de Rubinat, la darrera descendent que va viure a la casa. La Josepa era una obsessiva de la netedat i una seguidora dels moviments higienistes europeus que la varen influir en aspectes de la configuració de l’edifici. Els seus dependents començaven d’aprenents fins que dominaven l’ofici; menjaven a la mateixa casa i dormien amb uns matalassos sobre els taulells. La visió dels propietaris sempre va ser molt oberta i moderna a diferència del tòpic de comerciant conservador i tancat en un negoci familiar.
És un edifici de soterrani, planta baixa i dos pisos, que presenta una façana en pedra amb una estructura que és continuista dels edificis porxats de la resta de la plaça. En el seu cas, es compon per cinc columnes i quatre arcs acabats en capitells lobulats i amb decoració floral. La planta baixa, on s’ubica l’antiga botiga de teixits, és rectangular amb l’accés per la façana principal de plaça Mercadal.
La rica decoració d’aspecte paradisíac està farcida de tarongers, lilàs, roses, gira-sols, anemones, gardènies, peònies, hortènsies i altres espècies reals i fictícies fetes en vitralls, mosaics, ceràmica, forja, marbre, marqueteria que es poden trobar a terra, a les parets, sostres, llums o mobles.
Pere Monné va ser el mestre d’obres, qui es va construir un habitatge a l’altre extrem del carrer Jesús.
Els marbres de les escales i totes les escultures foren realitzats per Alfons Juyol i Bach, seguint indicacions d’Eusebi Arnau; els estucats i les pintures murals per Tomàs Bergadà i la forja va ser obra de Martí, de Vilaseca. El mobiliari és obra de Gaspar Homar que fa d’interiorista dissenyant llums de llautó, penja-robes, arrambadors de fusta, cadires, etc. També va dibuixar els motius dels vitralls fets al taller de Jeroni Ferran Granell i Manresa. Els mosaics són del taller de Lluís Brú, així com alguns dels dissenys dels arrambadors ceràmics fabricats per la fàbrica Pujol i Bausis.
La Casa Navàs és un exemple únic de la seva classe, ja que conserva pràcticament tots els elements tal com va quedar quan s’enllestí la seva construcció: els llums, el mobiliari, les tapisseries brodades, la roba de la llar, els domassos de les balconades per als dies de festa, els estors, els teixits de seda de les parets.
A la casa hi ha més de 200 metres de vitralls entre envans, finestrals i claraboies. Els vitralls de la claraboia de l’escala destruïts amb la bomba del 1938, varen ser recuperats el 1990 gràcies a la tenacitat de Maria Font i de Rubinat i el treball de l’Escola Taller Mas Carandell sota la direcció de Carme Fernàndez.