Els alumnes de 3r d’ESO van representar quatre històries breus inspirades en quatre mites d’origen grec que l’escriptor Ovidi, poeta romà, va recollir en el seu llibre de Les metamorfosis. Aquestes peces teatrals són una part del currículum de la matèria optativa Cultura clàssica impartida per la professora Carme Cruelles.
Hem partit de 4 parelles mitològiques i hem pogut veure com els mites clàssics repeteixen i repeteixen històries en què la dona es presenta com un ésser sense voluntat, sense veu i sense capacitat dinàmica i activa com per sortir de situacions relacionades amb la violència de gènere (assetjaments, abusos, violència física i verbal, submissió, menyspreu, etc).
Així doncs, es pot entendre millor el títol de l’obra Trencant mites. Cal dir que el text adaptat a partir dels textos clàssics ha estat enriquit i ha acabat empoderant les figures femenines, ja que són les que més pateixen en aquestes històries.
Galatea és l’escultura perfecta realitzada per Pigmalió, un home misogin que, l’odi cap a totes les dones, el portarà a esculpir-ne una d’exclusiva per a ell. Eco també serà maltractada per la supèrbia i presumpció de Narcís i finalment es rebel·larà i caminarà cap a la llibertat . Siringe és la nimfa assetjada per un monstre anomenat Pan que li voldrà fer mal i posseir-la sense el seu consentiment, la qual cosa no aconseguirà per la fermesa de la dona d’aigua que acabarà fugint dels braços de l’assetjador de manera molt harmònica. Finalment, podreu veure la història d’Apol·lo i Dafne, molt semblant a la de Siringe. Dafne tornarà a empoderar-se en la nostra història i esdevindrà una sorpresa el seu desenllaç.
D’altra banda, els companys de Cultura i Valors ens han fet uns vídeos breus per tal de completar encara més les reivindicacions a l’entorn d’aquest 25 de novembre Dia Internacional vers la Violència de Gènere. Els professors que imparteixen Cultura i Valors a 3r d’ESO són Mamen Garcia, Tere Moles, Toni Forcadell, Narcís Ponce i Zacaries Sarió.
El primer vídeo que veureu ha estat realitzat i protagonitzat per Jon Campo i Lia Pedro. a continuació, podreu veure el vídeo d’Izan Cano, Albert Perugini, Lluís Rovira, Tania Rusu, Pol Sánchez i Lydia Ouammou. Finalment, visionarem un audiovisual de Noah Domech, Iadan Acsensi, Berta Morcillo, Mar Bayarri i Maika Solà.
Esperem que us agrade i també la música amb la qual l’acompanyem “Take this waltz” de Leonard Cohen, “La puerta violeta” de Rozalen, un fragment de “Valsette” de Meunier interpretat per la flautista Mar Garriga Cruelles i música sirtaki que sol acompanyar les danses tradicionals gregues.
Els alumnes que hem participat en el teatre som un total de 17 representant aquests papers:
Pigmalió (Ezequiel Vidal), Galatea (Imane el Koulali), narradora (Luna Zubeldia)
Eco (Leire Redó), consciència d’Eco (Clàudia Duran), Narcís (Ezequiel Vidal i Nahuel Biego)
Pan (Joel Buisan i Llorenç Fabra), Siringe (Ester Teixeira)
Apol·lo (Albert Jamás), Dafne (Luna Zubeldía) i els hòmens del cafè (Èric Edo, Daniel Blanco, Amine Nouali, Zacarias Farés)
Dara Mantovani (presentadora) i Jianju Chen (música)
En acabar la representació teatral els nois de l’optativa van llegir un manifest inspirat en un article d’Octavio Salazar on es reclama la implicació dels hòmens en aquest pas cap a endavant cap a la igualtat vertadera de gèneres.
LLORENÇ:
Aquest mes de novembre, de nou tornarem a veure les institucions, els mitjans de comunicació i bona part de la societat mobilitzats entorn del 25 de novembre, els homes decents, és a dir, els que no som maltractadors, no ens sentim part de cap manada, hauríem de donar un pas cap a endavant en el nostre compromís.
JOEL:
Hauríem de convertir-nos en subjectes incòmodes per als nostres semblants, posant en evidència les seues complicitats, per acció o omissió, amb el masclisme.
NAHUEL:
Hauríem de començar a entendre que les nostres mares, germanes, amigues i companyes estan fartes i cansades, i que ha arribat el moment d’assumir la nostra responsabilitat i la nostra implicació en el tema. És una qüestió de justícia, d’igualtat, o sigui, de democràcia. I de vida.
ZACARIAS:
Perquè continuen sent elles les que perden la vida, o les que la conserven malferida, pel simple fet de ser dones. Un drama que només s’aturarà quan deixem sense alè al mascle que, conscients o no, tots portem a dintre.
EZEQUIEL:
Caldrà tallar un model de masculinitat que al segle XXI continua prorrogant el nostre estatus privilegiat i, lligat a aquest, l’ús de múltiples violències mitjançant les quals mantenim el nostre poder. Ens han fet creure conqueridors de territoris i de cossos que durant segles han estat educats per al silenci.
AMINE:
La dramàtica realitat que actualment viuen moltes dones fa que les nostres democràcies siguin imperfectes, ja que moltes dones viuen una ciutadania devaluada i en permanent perill, per tant, és necessària una autèntica revolució.
ALBERT:
El feminisme no és una identitat, sinó una pràctica i el seu objectiu final és construir un món d’éssers equivalents i en el qual puguem anar erradicant les estructures de domini i, per tant, violentes que ens confirmen als hòmens com a súbdits de la casa, dels països i de l’univers.
