Des de l’aula SIEI, les professores i els alumnes decoren el vestíbul de l’institut per ambientar la festivitat de la Castanyada, Tots Sants o Halloween, a gust de cadascú.
En els darrers anys, la festa de la castanyada i Tot Sants s’ha vist “amenaçada” pel Halloween, una festivitat molt estesa a Amèrica del Nord i que ha creuat l’Atlàntic per influència del màrqueting i dels films amb segell de Hollywood. Tot i el que es podria pensar, l’origen d’aquesta celebració beu de les mateixes fonts que la de Tots Sants. El mateix nom ja dona una pista; Halloween és l’abreviació dels mots anglesos antics All Hallows Eve (vigília de Tots Sants).
L’origen d’aquesta festa es troba també en la cultura celta i en la creença que durant els dies d’impàs entre l’època de llum i de l’obscuritat els morts podien entrar en contacte amb els vius. Els esperits dels difunts tornaven a la terra per demanar aliments, i si els humans no accedien a les seves peticions, els feien víctimes de malediccions: “O em dones alguna cosa o et faig una mala passada”, que és la traducció del popular “trick or treat” (truc o tracte).
Per evitar que entressin a les cases, la gent les decorava amb ossos, calaveres i tota mena de coses desagradables per espantar els morts que sortien de les tombes. Moltes de les tradicions de Halloween es varen convertir en jocs infantils que els immigrants irlandesos van portar als Estats Units durant el segle XIX.
La carabassa buida amb l’espelma, una tradició que també es catalana
Aquesta voluntat de disfressar-se i decorar la casa amb elements desagradables acaba fent popular un objecte que, a dia d’avui, és la principal icona d’aquesta festa “americana”. La carabassa amb una espelma a dins era i és una eina per fer por i per recordar els difunts, si bé aquest costum va arribar a Amèrica gràcies a la immigració i molt després que es fes en altres indrets d’Europa, entre els quals Catalunya.
Durant l’època medieval hi havia el costum, en nombrosos indrets del país, de preparar una carbassa buida amb una espelma flamejant, el que se’n deia vulgarment: fer la por. Aquesta pràctica s’havia fet majoritàriament a les comarques del Ripollès i d’Osona, i també a les comarques de la Franja de Ponent. A voltes, la carabassa era substituïda també per un nap, que es buidava de la mateixa manera.
