A 1r de Batxillerat hem acabat la unitat d’Ètica i estem a punt de començar la Política. Com que a la Sala Gran del TNC hi estan representant “La bona persona de Sezuan” de Bertolt Brecht ens ha semblat que havíem d’aprofitar-ho. És una obra que, amb aparença de conte, mostra la cruesa de la condició humana a partir de la seva protagonista, Xen Te, desafiada pels déus a ser bona persona en un món “massa difícil”, un món amb “massa misèria i desesperació”. La bona de la Xen Te, perquè no la destrossin, recorre al seu “cosí Xui Ta” per ajudar-la. Un cosí que no és sinó ella mateixa, disfressada. Perquè, com confessa a l’última escena: “Oh, déus, per al vostre gran projecte, / jo, pobre ésser humà, era massa poca cosa”.
Els déus marxen i deixen sola a la pobra Xen Te mentre ella crida “Auxili!”. Un final incòmode que fa que Brecht, en un epíleg que podria servir de final de qualsevol curs de Filosofia, s’adreci al públic:
“Ara, públic amable, no quedis descontent. / Sabem que aquest final no és gaire convincent. / La llegenda daurada que teníem davant / s’ha tornat dolorosa entre les nostres mans. / I nosaltres mateixos hem quedat decebuts, / sense trobar resposta, quan el teló ha caigut. […] Busca, públic amable, un final tu mateix. / Hi ha d’haver un bon final! Hi ha de ser, hi ha de ser!”.
Ara ens toca buscar-lo.
