Flamenco & Blues

Hello, everybody!

Aquesta setmana voldríem dedicar l’estona de música al pati a dos gèneres molt diferents en la forma però al mateix temps molt semblants en el seu fons; ambdós estils apel.len a sentiments que es troben al més profund del nostre cor: Estic parlant del flamenco i del blues, el blues i el flamenc, amb guitarra clàssica, guitarra elèctrica, percussió, baix, harmòniques, palmes i veus punyents que expressen tota mena de sentiments; dolor, alegria, malenconia, bogeria,etc….

Hi ha molt de veritat, puresa i honestedat en aquesta música i els músics i les cançons que escoltarem aquest dijous i divendres així ho corroboren.

Sentirem l’ Enrique Morente que des del celebrat “Omega” ens va oferir  la seva particular revisitació d’en Leonard Cohen amb “Pequeño vals vienés “a més d’un homenatge al gran poeta granadí Federico García Lorca tal com va fer el llegendari Camarón gairebé dues dècades abans amb “La leyenda del tiempo“. L’alegria de Ketama i “Vengo de borrachera“, la destresa del més gran dels guitarristes, Paco de Lucía i el clàssic “Entre dos aguas“, la fusió dels germans Amador (Rafael i Raimundo) Pata Negra i el cover de “Pasa la vida” i una altra gran versió, “Al alba” de L. Eduardo Aute pel fantàstic José Mercé.

Pel que fa al blues disfrutarem amb l’electricitat i la foscor sortida dels estudis de la mítica Chess Records a la ciutat de Chicago de la mà de mestres de mestres com Muddy WatersGot my mojo working“, Howlin’ WolfSpoonful” i el considerat King of the Blues per antonomàsia, el senyor B.B. King i el seu “Everyday I have the blues“. Tots aquests van influenciar moltíssim a una generació de joves músics que van triomfar i es van convertir en llegenda com el guitarrista britànic Eric Clapton que el sentirem a un tema titulat “All your love” de mitjans del 60’s col-laborant amb el bluesman anglès John Mayall i els seus Bluesbreakers.

Un altre gran guitarrista, en aquest cas irlandès, Gary Moore ens acompanyarà amb la seva guitarra ploranera des del seu gran disc dels 90 “Still got the blues“, demostrant que el blues és un gènere que podrà tenir més o menys éxit a les llistes però mai passa de moda.

Això queda patent en un “petardazo” a càrrec d’una de les darreres grans figures del R&B, el nordamericà Ben Harper juntament amb l’armonicista de Chicago Charlie Musselwhite a”The bottle wins again” (l’ampolla torna a guanyar) on es narra el mode de vida erràtic i autodestructiu de molts d’aquests bluesmen.

I també tindrem l’ honor de comptar amb una de les grans dames del jazz i del blues, la innoblidable Etta James donant-lo tot a un dels seus grans temes de sempre “At last”.

Blues, flamenco, negres, blancs, gitanos, payos… tots tenen en comú el mateixos  sentiments i una expressivitat vertadera i honesta. No importa el color de la pell o la raça. Tots units per la música i l’art.

Enjoy

Mix 2000’s

Hello, everybody!

Aquest dijous no viatjarem gaire lluny en el temps, relativament parlant. Des del sing’s & çons hem preparat una breu selecció d’alguns hits d’algunes de les bandes i solistes més destacats a partir de l’any 2000 fins gairebé els nostres dies.

Sentirem dos autèntics “tour de force” de, possiblement, les dues més grans cantants britàniques en el que portem de segle: l’elegant Adele i el seu superventes “Rolling in the deep“(2011) i la Janis Joplin d’aquest temps; l’angoixada i malaurada Amy Winehouse l’ultima a passar a engrossar el fatídic Club dels 27 i el seu veritable lament “Love is a losing game” del seu últim àlbum gravat en vida, el també aclamat “Back to black”(2006).

El funky de Mark Ronson i el versàtil Bruno Mars també sonarà;tots dos colze amb colze fent ballar a tothom a “Uptown funky”(2014) així com el rock d’altres grans bandes com Muse i un tema que va pegar fort “Time is running out“(2003), els White Stripes del genial i també polifacètic Jack White amb “Seven nation army” potser l’últim gran riff de guitarra reconeixible que a més, encara sona a la megafonia d’alguns estadis de futbol de la Premier League britànica.

I finalment sentirem “Delivery” (2007) dels Babyshambles amb el polèmic cantant i compositor Pete Doherty que donava gairebé més titulars a la premsa sensacionalista que a la premsa estrictament musical.

Però aquí el que realment conta és la música. O no?

Enjoy.

 

 

 

Pop-rock espanyol

 

Hello, everybody!

Aquesta setmana al sing’s & çons ens quedem a  la nostra península; tant pel dijous com pel divendres hem preparat una petita selecció del millor pop-rock espanyol. Potser no tindrem temps per sentir totes les cançons memorables però sí són memorables totes les cançons que sentirem.

Durant els propers cinquanta minuts de pati (sumant els vint-i-cinc minuts dels dos dies) sonarà a tot volum bon rock and roll  amb Burning, els anomenats “Rolling Stones” espanyols. Així que “Mueve tus caderas”, aconsellaven el 1979 en cas que tot vagi malament. Los Enemigos, la banda de Josele Santiago (són d’aquests que gairebé mai defrauden) també ens acompanyaràn amb el seu tema “Complejo”(1987).

Estaràn amb nosaltres el controvertit José Mª. Sanz aka Loquillo i els Troglodites que ens contaràn els somnis d’un noi de barri que vol convertir-se en “Rock and roll star” (1981)i una altra figura carismàtica, en Fito amb els seus Fitipaldis donant-li al “Whisky barato”(2003) cada cop que se li trenca el cor.

També hi haurà rock i poesia urbana de la mà dels Extremoduro i la història de “Jesucristo García” (1994) i els Leño i el seu celebrat himne “Maneras de vivir” (1981). Per cert, fa poc va dir adèu als escenaris el gran Rosendo amb una gira d’ acomiadament. Se’t trobarà a faltar, mestre!!

Disfrutarem del pop de qualitat de Los Secretos i “Déjame”(1980) , Los Ronaldos amb “Saca la lengua para bailar”(1988), els Radio Futura dels germans Luis i Santiago Auserón que ja anticipava els sons llatins que exploraria més a fons a través del seu alter-ego Juan Perro al seu últim gran èxit “Veneno en la piel”(1990) i Nacha Pop amb un altre gran himne del pop-rock espanyol de sempre “Chica de ayer”(1980).

I finalment hem pogut trobar espai per la irreverència i el surrealisme de Los Toreros Muertos i “Mi agüíta amarilla”(1986), el punk àcid i reivindicatiu de La Polla Records amb “Salve” i l’ apocalíptica profecia d’ “Europa ha muerto”(1983), un dels primers singles d’Ilegales la banda del guitarrista, cantant i compositor asturià Jorge Martínez.

So that’s all, folks. Rebem el cap de setmana amb bona música. Salut i rock and roll. One, two, three…….

American 60’s

Demà al sing’s and çons tornem a posar en marxa la nostra particular màquina musical del temps per creuar l’ Atlantic i desembarcar als EUA (però estalviant-nos les vuit/nou hores d’avió, això sí. It’s all in your mind)

Primer ens quedem a New York City per sentir l’anomenat “soul d’ulls blaus” dels Young Rascals i “Good lovin’“(1966) i la fantàstica “Mrs. Robinson” (1968) del dúo Simon & Garfunkel, que va aparèixer un any abans a la BSO de “The Graduate” de Mike NIchols amb Dustin Hoffman i Anne Bancroft com la seductora senyora Robinson.

Desprès anirem a la Costa Oest, from coast to coast, a la solejada California, més concretament a Los Angeles i les platges de Santa Mònica on trobarem als Beach Boys taral.lejant “Barbara Ann“(1966). Per cert, m’agradaria dedicar aquesta cançó a la meva estimada companya Barbara Carrasco (you got me rockin’ and a-reelin’). Espero que t’agradi.

Ens mourem una mica cap al nord per instalar-nos a la badia de San Francisco i disfrutar del rock lisèrgic dels Jefferson Airplane i el seu “Somebody to love“(1967), la veu aspra i bluesera de la inigualable Janis Joplin amb els Big Brother and the Holding Company cremant el “Piece of my heart“(1968) de l’Erma Franklin, germana d‘Aretha, el rock pantanós de la mítica Creedence Clearwater Revival (realment estaven de moda els noms kilométrics en aquella època) amb “Green river“(1969) i els ritmes afrocubans i selvàtics de la banda del guitarrista mexicà Carlos Santana que per llavors acabaven d’editar el seu primer album (on van incloure el single “Evil ways“) desprès d’actuar i triomfar al festival de Woodstock a l’agost del 1969 sent uns perfectes desconeguts.

And that’s all, folks. Bon viatge. Satisfaction guaranteed.

Sessió 25/4/2019

Com ja hem comentat abans, demà dijous poc desprès de les 11:00h del matí treurem la pols a l’altaveu, l’engegarem i tornarà a sonar la música al racó sing’s and songs al pati.

Que sonarà? Primer de tot ens situarem. Farem un viatge al Londres de la dècada dels anys 60 on el talent, la creativitat, la innovació i les ganes de trencar barreres (no nomès en l’aspecte musical) sobraven. Com que és impossible condensar-ho tot en tan sols vint o vint-i-cinc minuts  potser ens veurem obligats a programar més endavant una altre sessió dedicada a l’ anomenat “Swinging London”.

Però anem al gra i parlem ja de les cançons de la sessió de demà. Anirem per ordre cronològic. Hi haurà Beat més primitiu i brut de la mà de The Kinks i un dels seus grans clàssics “You really got me“(1964), el radical himne Mod “My generation“(1965) de The Who (amb el memorable vers “I hope I die before I get old”) i The Troggs amb “With a girl like you“(1966).

També hi haurà blues rock poderós amb el llegendari trio Cream (format per Eric Clapton a la guitarra, Jack Bruce al baix i Ginger Baker a la bateria) i la seva immortal peça “Sunshine of your love“(1967), que va començar a obrir la via per la qual uns pocs anys més tard transitarien grups com Led Zeppelin.

La psicodèlia vindrà de la mà de l’incendiari (mai millor dit) “Fire“(1968) de l’embogit i esgarrifós món del senyor Arthur Brown, tot un personatge i un pioner; m’atreveria a dir que va ser el primer cantant solista en sortir als escenaris amb un maquillatge cadavèric al seu rostre i disfressat com una mena d’ ésser d’ultratomba o dimoni envoltat de foc juntament amb els músics de la seva banda, formant tots plegats un espectacle grotesc i paròdic.

I alguns pensaven que Marilyn Manson havia inventat tot això als anys 90….

..amb tots els meus respectes pel senyor Brian Warner…el qual també escoltarem a una altre sessió.

D’un personatge a una altra personalitat per excelència de la història del rock; la veu trencada, negra i “cazallosa” d’un jove Joe Cocker que va transformar una lleugera cançó del Beatles sobre el valor de l’amistat en un profund lament soulero-bluesero a la seva personalíssima versió de “With a little help from my firends“(1968).

I si m’ho permeteu, em salto les cronologies, per deixar-me pel final una de les píndoles més originals a càrrec d’ells.

Qui?

Les Seves Satàniques Majestats… els mateixos…. Ladies and gentlemen….. The Rolling Stones!!! i el celebèrrim “Paint it black“(1966). Nothing more to say. Enjoy!

Divendres més 60’s però a l’altre costat de l’oceà Atlantic… als USA.

 

 

British 60’s

Hello, everybody! I ara a continuació un petit avançament del que sonarà demà. Sabem que teniu ganes de noves descàrregues. Rock and roll!!!: