Fins ben aviat, des de la distància a la qual estàvem tan poc acostumades, tan poc acotumats
Tothom que ha participat en aquest trepidant tercer trimestre mereix el nostre aplaudiment i reconeixement: els alumnes d’Infantil, de Primària i d’ESO que han actuat responsablement fins al darrer dia; les seves famílies, assumint el seu paper i convivint amb la incertesa i els neguits essent, alhora, còmplices de l’Institut Escola aprenent i ajudant a aprendre els seus fills i filles, alumnes nostres; la Rosa, i la Maricarmen, sempre disposades a tot i al seu lloc amb un somriure; l’Ajuntament que ha col·laborat sempre i ha ofert solucions; els docents, tots i cadascun, totes i cadascuna, que han posat hores, voluntat d’aprendre per poder acompanyar, que a casa han multiplicat per dos el temps a treballar i no han esmerçat res per fer un acompanyament… i un equip directiu que mai desisteix i que fa de la voluntat de millora la seva bandera. Tots hem construït de la millor manera possible la comunitat educativa de l’Institut Escola Montagut que engegava el dia 12 de setembre el seu primer curs d’ESO.
Gràcies a totes i a tots.
Volem pensar que el curs vinent serà possible tot, però us volem demanar la complicitat absoluta perquè sabem que probablement serà un curs de difícil gestió. Ja hi estem treballant. No en dubteu.
Aquest final de curs ens roba aquell moment tan emotiu d’acomiadar-nos de l’escola on any rere any hi anem passant molt temps de les nostres vides. Ens roba la festa que l’escola prepara per als qui, sense marxar massa lluny, empreneu nous vols. Ens roba llàgrimes, cançons, somriures, nervis, abraçades, dedicatòries i converses que comencen així: recordes aquell dia…però no ens roba tot el que hem viscut junts.
Això sí, aquest robatori ens dona una lliçó. Ens recorda que ens necessitem, necessitem rituals per arribar i per marxar. Necessitem l’espatlla del company, els pares i els avis, les mares i les àvies, els germans i les germanes. Necessitem la gent de l’escola, des de la tutora al monitor del menjador o a la persona que cada dia sense fer gaire soroll ens ha deixat la classe ben neta per l’endemà. Som, sobretot, el que anem construint amb els altres.
A hores d’ara no sabem encara què podrem fer després de les vacances del que serà possiblement l’any més estrany de les nostres vides. Però sí que sabem del cert que, amb les vostres necessitats, heu donat sentit a les nostres vides, perquè un mestre no és res si no està al costat del seu alumne. Sabem que ens cal ser autònoms per dissenyar i defensar el nostre projecte de vida però que en aquest projecte hem de tenir present que no estem sols, que vivim i convivim. Sabem que us continuarà interessant el coneixement, que buscareu la saviesa i, sobretot, la bondat. Sabem que el curs vinent haureu après a no ser desagradables, crítics sí, però defensant sempre la persona i que expressareu les vostres opinions sense faltar el respecte a aquells que no pensen com vosaltres. Ningú posseeix la veritat de manera absoluta. Sabem que estimareu amb generositat, que us commourà la bellesa i el patiment dels altres… I tot això ho sabem perquè ja ho hem vist en els vostres rostres cada dia al pati, a les aules, al menjador o a cada pantalla d’ordinador cadascú des de casa seva.
I quan puguem reduir les distàncies serà un bon moment per retrobar-nos i per intensificar encara més aquest vincle que ens uneix per sempre més.
Molts petons, ara virtuals, però que ben aviat ompliran les nostres aules i els passadissos, ara buits i plens de silenci i tristor.
Passeu molt bon estiu, gaudiu, sortiu i, sobretot, viviu amb la il·lusió que tot tornarà a la normalitat, a la tan enyorada normalitat que hem après a estimar. Celebrem la vida sempre!
