Poesia de confinament… Bernat Lleixà: “Pics vertiginosos”, Perejaume.

Neus Borrell i Miquel Joan, reciten
Pics vertiginosos, Poema de Perejaume , Pagèsiques Edicions 62.
Pics vertiginosos, turó del descens, muntanya que t’aplanes, que t’afones. No hi ha carena que no s’hagi de respondre amb la vida profunda. Davallen les muntanyes, baixen més i més avall, s’ensoten, es concaven fins que ensorren, seminals, les seves neus. Com la creu de les muntanyes que moren a muntanya. Com la muntanya mortal amb la creu. Com les golfes obscures d’una terra que alça el que crucifica. Perquè la terra mor al cel en cada cim i se n’esglaia a la punta de tot i la creu marca insistentment, allà dalt, aquest esglai geològic de morir el món en cada cim. I res com la creu no expressa aquesta alçària pouada, aquest enfondiment de terra en la llum. Que fins i tot els turons completament emboscats se senyen al cim de tot tantes vegades com arbres alzinen, amb els troncs de dalt a baix i l’horitzó de cap a cap.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>