Lola la Tavernera
Ja de negra nit, buscant aixopluc, entra a la taverna
El vent i la pluja van malmenant dies de tardor,
Mariner jove, tibat i fort
Amb fulard negre lligat al coll
Alt, roda-soques, perdonavides i adulador.
Corre, Lola, posa’m un got de vi
I et cantaré una cançó.
I mentres l’hi canta una havanera amb la guitarra
Ella mou el cul, balanceja els pits, xiscla una rialla
I mirant coqueta pica l’ullet al noi de Calella,
Gronxolant el cos, marcant el compàs d’aquella havanera.
EI teu cos m’encén, el teu cos em pot, mulateta bella,
Jo t’estimaré fins la fi del temps, si tu vols ser meva.
I la bella Lola, llença el davantal,
Mans a la cintura, balla amb soltura, pel seu amant.
I com cada vespre la tavernera encisadora
Espera el galant que com cada nit, l’ha d’enamorar
Amb la guitarra i un got de vi
Cantarà alegre tota la nit
Canons de Cuba, cants de mulates i blau marí.
Corre, Lola, posa’m un got de vi
I et canto tota la nit.
I mentres l’hi canta una havanera amb la guitarra
Ella mou el cul, balanceja els pits, xiscla una rialla
I mirant coqueta pica l’ullet al noi de Calella,
Gronxolant el cos, marcant el compàs d’aquella havanera.
EI teu cos m’encén, el teu cos em pot, mulateta bella,
Jo t’estimaré fins la fi del temps, si tu vols ser meva.
I la bella Lola, llença el davantal,
Mans a la cintura, balla amb soltura, pel seu amant.
Mans a la cintura, balla amb soltura, pel seu amant.
La Bella Lola
Después de un año de no ver tierra
porque la guerra me lo impidió,
me fui al puerto donde se hallaba
la que adoraba mi corazón.
¡Ay, qué placer sentía yo
cuando en la playa sacó el pañuelo y me saludó!
Pero después, vino hacia mí,
me dio un abrazo, y en aquel lazo creí morir.
Cuando en la playa la bella Lola
su larga cola luciendo va,
los marineros se vuelven locos
y hasta el piloto pierde el compás.
¡Ay, qué placer sentía yo
cuando en la playa sacó el pañuelo y me saludó!
Pero después, vino hacia mí,
me dio un abrazo, y en aquel lazo creí morir.
La cubanita lloraba triste
al verse sola y en alta mar,
y el marinero la consolaba:
«No llores, Lola: no te has de ahogar».
¡Ay, qué placer sentía yo
cuando en la playa sacó el pañuelo y me saludó!
Pero después, vino hacia mí,
me dio un abrazo, y en aquel lazo creí morir.
El capità
Quan naveguis de bolina,
sota el grop, orsant la nau.
Quan la boira sigui espessa
i el redós quedi llunyà.
Quan terregis entre lloses,
perquè el vent és massa fort.
Quan el cel no té resposta,
llavors sabràs el que costa
menar la nau fins a port.
Que senzill ser capità
quan el vent bufa de popa,
quan no hi ha esculls a tocar,
quan la pesca és generosa.
Que senzill ser capità
sota estrelles i a coberta,
tot singlant per mar oberta
i amb la lluna de costat.
Quan el far no sigui guia
perquè no volen els déus.
Quan l’onada trenqui a sobre,
quan et costi estar dempeus.
Quan la mar brami gelosa
i tremoli tot el casc,
quan la força et sigui escassa,
llavors sabràs quina traça
li cal a un bon capità.
Que senzill ser capità
quan el vent bufa de popa,
quan no hi ha esculls a tocar,
quan la pesca és generosa.
Que senzill ser capità
sota estrelles i a coberta,
tot singlant per mar oberta
i amb la lluna de costat.
Quan la mar dorm encalmada,
quan Neptú fa migdiada,
jo també sóc capità.
La xalana
Quan canten les orenetes
a trenc d’alba, al dematí,
quan el sol tot just desperta,
amb els amics, fem camí.
La barqueta, aparellada,
tot a punt per anar a pescar:
el volantí, sa galleda,
i la cuca per escar.
Com belluga la xalana,
no s’atura, no està quieta.
si no fos la tramuntana,
i el vaivé de la barqueta.
Quina angoixa que m’espera,
amb aquella suor freda,
marejat, sacsejat i avorrit,
amb lo bé que podria estar al llit.
Els companys pica que pica
tot rient i tot cantant,
de serrans i julivies
es cubell van emplenant.
A mi no em piquen ni els gòmbits,
no faig més que badallar.
si el mareig fos havanera
jo en seria un recital.
Com belluga la xalana,
no s’atura, no està quieta.
si no fos la tramuntana,
i el vaivé de la barqueta.
Quina angoixa que m’espera,
amb aquella suor freda,
marejat, sacsejat i avorrit,
amb lo bé que podria estar al llit.
Que per quatre serrans mal comptats
Ja aniré a comprar peix al marcat.
La sirena i la lluna
M’explicava, (tremolós al parlar)
asseguts a la taula greixosa d’aquell vell cafè, (m’explicava)
una història, (amb la pipa a la ma)
que dels avis havia escoltat, aquell vell mariner, (és la història)
d’una noia, (eixerida i d’ulls clars)
despullada fins a la cintura i amb cua de peix,
molt galana, de pits ferms i grossos
cabells llargs i rossos
i blanca de pell.
Que amb la lluna nova
i a la mitja nit
surt de entre les roques
quan tot és dormit.
Sirena que cantes en nits de foscor
i amagues la cara a la lluna plena
per cales perdudes hi busques l’amor
vivint dels records i fugint de les penes.
La lluna voldria escoltar la cançó
que canta la noia vestida d’escates,
però ella s’amaga, fuig de la claror.
No vol que la lluna l’hi besi la galta.
Que amb la lluna nova
i a la mitja nit
surt de entre les roques
quan tot és dormit.
Però un dia la lluna de sobte fa el ple
i a la sireneta il·lumina la cara
i des d’aquell dia ja no se’n sap res
del cant que a les nits despertava les cales.
I diuen que diuen, que diuen que han vist,
quan pampallugueja la lluna en a l’aigua,
a una sireneta de plata i de llum
i a una lluna blanca amb cua d’escates.
a una sireneta de plata i de llum
i a una lluna blanca amb cua d’escates.
Al pirata Joan Torrellas
Per nau, un vaixell de vint canons
per llar, els confins blaus de la mar,
per llei, el vent de tramuntana,
vent que engalana
el bergantí, en la foscor.
Busca un anau per enfonsar,
busca un vaixell per abordar.
Mentres el pirata navega
deixa al derrera
estela de sang i de foc,
flama de mort.
Canta el pirata a coberta,
canta somnis de llibertat
desde l’illa de Formentera
al nor-est de Mallorca
i del cel de Menorca
fins a l’Empordà.
Solca el mar a tota vela
fins a l’illa d ‘Espelmador
on fa més de cent-trenta llunes
entre les roques
va enterrar el cofre d’or.
Diuent que no sap el que és la por
diuent que l’han vist jogar amb la mort
diuent que la sang l’enamora
i no perdona cap enemig
carregat de rom i blat.
Canta el pirata a coberta,
canta somnis de llibertat
desde l’illa de Formentera
al nor-est de Mallorca
i del cel de Menorca
fins a l’Empordà.
Solca el mar a tota vela
fins a l’illa d ‘Espelmador
on fa més de cent-trenta llunes
entre les roques
va enterrar el cofre d’or.
el seu tresor.
La taverna
Hi trobareu bon vi
i sempre bon menjar,
companys amics i bon tracte.
Digueu, què més
es pot demanar!
L’aroma del cremat
us hi acompanyarà
i quan ja sereu a dintre
ens escoltareu cantar
cançons de les més boniques
cançons de sempre
cançons de mar.
Com m’agrada anar a la taverna
fins a les tantes del dematí,
m’agrada escoltar els cantaires
sense cap pressa per anar a dormir.
M’agrada la clientela,
amics que vénen a espantar els mals,
m’agrada la tavernera
que ens fa feliços
per quatre rals, quatre rals.
Que guapa la tavernera,
qui la pogués,
ai!, arreplegar.
En les vetlles d’hivern
amb tràngol de llevant
s’escolten a la taverna
de tant en tant
uns sorolls estranys.
Diuen que hi ha rondant
l’esperit d’algun taper
i el d’una bella sirena
de bracet d’un mariner…
inspirant les havaneres,
valsets i tangos
que us cantaré.
Com m’agrada anar a la taverna
fins a les tantes del dematí,
m’agrada escoltar els cantaires
sense cap pressa per anar a dormir.
M’agrada la clientela,
amics que vénen a espantar els mals,
m’agrada la tavernera
que ens fa feliços
per quatre rals, quatre rals.
Que guapa la tavernera,
qui la pogués,
ai!, arreplegar.
Que guapa la tavernera,
i totes les altres,
que hi trobaràs.
La Vila del Peix Fregit
Des del Port bo, el Migjorn,
amarat, porta el seu elixir
de salanc i de tonades,
que son joia d’un perfum fí.
A la vila del peix fregit
s’hi fan pins que besen l’aigua,
el sol neix del seu sospir
i la lluna de la plata.
Una sirena encantada
al pastor jove i ardit
li fa perdre tot sentit.
L’aroma intens del café
dona cos a la paraula
Al Fraternal, sempre obert,
els artistes paren taula.
Pla que escriu un “Quadern gris”,
Cuixart pinta dones blaves,
Candelaria, traços fins,
com les notes d’en Sirès,
i en Molines fa teatre.
La tramuntana pentina
aquell vell campanar retallat,
fent-l’hi drincar l’arracada,
amb un só esquerdat de metall.
A la vila del peix fregit
enlluerna tant l’escata
que l’espina del neguit
es clava al cor del qui marxa.
Una sirena encantada
al pastor jove i ardit
li fa perdre tot sentit.
L’aroma intens del café
dona cos a la paraula
Al Fraternal, sempre obert,
els artistes paren taula.
Pla que Escriu un “Quadern gris”,
Cuixart pinta dones blaves,
Candelaria, traços fins,
com les notes d’en Sirès,
i en Molines fa teatre.
Hi ha tertulia al Fraternal,
Peix fregit voltant la taula.
