Dades donades verbalment per Emili Campanya a l’ oncle Miliu de 77 anys d’ edat, per Sever Feliubadaló de 75 anys, per la germana d’aquest Teresa Feliu Badaló de 70 anys i ampliades per Valentí Iglesias ex-propietari de la finca.
La primera Masia de les Carasses és presentada aci com enllestida. No és segur, però que el constructor Oliveres edifiqués els dos porxos; el de la banda de llevant, sembla que el deixà per a fer o començat, car fou acabat en l’ època de la restauració ( 1865).
Res no se sap de com desaparegué de la casa el nom d’ Oliveres. Es possible que una pubilla es casés amb un Vehils, en temps indeterminat. Els Oliveres o els Vehils arrendaren la finca a un pagès anomenat Feliubadaló; actiu, la família del qual, per successió d’ hereus on 6 generacions, no abandona la casa fins el 1900 comptant-hi més de 200 anys. La família Vehils vivia a Barcelona, on figurava molt al menys vers l’any 1864 quan n’era el cap l’ advocat Joaquim Vehils, home de representació a la Cort.
Fou llavors quan aquest tregué una rifa de 60.000 duros, havent començat tot just de restaurar La Masia, la qual rifa contribuí moltíssim a la magnificència de la restauració.
Cap modificació important havia sofert La Masia del 1651, època de la construcció, fins l’ any 1865 any de la restauració.
Aquesta la dirigí el mestre d’ obres del poble Bieló Falqués, pare de l’arquitecte Pere Falqués i Urpí que va construir la capella neogòtica de la masia de les Carasses – avui escola Ignasi Iglésias Es molt possible que, a més a més, hi intervingués un senyor italià que donés estil a l’ obra.
La primera Masia de Les Carasses s’anomenà així per tenir la façana davantera dues grans cares pintades en colors: diu que la de la banda esquerra (mirant la casa ) era de l’ home i reia, i que la de l’ altra mà era de dona i plorava. Davant d’ aquestes carasses de set o vuit pams d’ alçaria, les criatures experimentaven un sentiment d’ admiració i de terror alhora.
La gran reforma consistí en montar els pòrtics d’ estil renaixement italià, damunt els porxos, ornamentar les baranes amb balustres i figues de terra cuita (algunes d’ aquestes representaven paneres de fruites i foren ficades on avui veiem els testos) això com el frontó de la façana principal al qual no manquen unes caretes en substitució d’ aquelles carasses pintades que donarem nom a La Masia; obrir els nous forats rectangulars de les balconades; millorar els interiors, construir un jardí adient a l’ estil de la casa, amb els mateixos elements decoratius, voltar aquella indrets i arecers amb passeigs. El segon pis fou cobert amb teulada, mes la caixa apareixia com avui, voltada d’ una barana que feia invisible la teulada.
Amb aquesta reforma va perdre autenticat l’ entrada, que és la peça més bella i més interessant de la casa. Les mènsules que l’ ornament són de l’ època de la restauració? L’ enllosat i el forat quadrat de la sitja, on podien cabre 100 quarters de gra, no són del 1651? I la làpida, aci presentada, pot ésser una simulació?
Esperem que un tècnic eminent ens manifesti el seu criteri. Imaginem-nos aquesta entrada amb dues taules plegads, una a cada pany de paret i voltada de cadires d’ auster estil renaixement; una salet darrera la finestra la reixa la qual diu l’ any 1865; una gran cuina a l’ altre finestra enreixada, on avui tenim el taller. Imaginem -nos els animals de treball, matxos o cavalls, ben plaçats a la volta de la banda de ponent i els animals de regal, cavalls i eugues, sota l’ altra volta del costat de llevant, a la qual donàvem llum tres finestres, la quarta corresponia a la cambra dels guarniments. Vegem el primer pis destinat a habitacions, menjador i cuina per els amos, amb una disposició molt semblant a la que té avui.
La família Feliubadaló habitava el 2n pis, on nasqueren encara els Srs Sever i Teresa, als quals devem gran part de les presents dades. Aquesta família també ocupava tota la planta baixa. .
Volguem veure un passeig de plàtans i acàcies que arrencant del pas central de l’ hemicicle format per les velles truanes avençava cap a migdia uns cinquanta metros tombant a mà dreta en corba suau fins al peu de la carretera de Ribes, on un barri de ferro treballat, tancava el pas a la gent.
Darrera mateix de la casa, en canvi, la carretera o comí de Santa Coloma donava vida amb trànsit continuat. Encara tenim el portal que hi sortia, el del nord a l’ horta, per on s’entrava tot el fruit de la casa. Aquesta porta corresponia al local destinat a cups i celler, encara que la part més important d’ aquest es trobava al subterrani, on baixava el vi per mitjà de tubs o manegues.
Vegem el jardinet protegit per un mur que s’ aixecava a banda i banda de la cascada, llavors estava enreixat pel cantó de ponent i pel de migdia, aci mateix, on avui és el pas del barri al portal `principal, feia molt bonic un lloc poblat d’ animals aquàtics.
Encara més al migdia, darrera les truanes una gran gàbia tancava els paons, l’ ornament més senyorial del jardí.
El terreny, fora de l’ hemicicle de les truanes i dels passeigs era tot regadiu, ben cultivat. L’ aigua procedia, com actualment del rec comtal. A la casa entrava aigua de la mina d’ en Grau (de les Roquetes ), en quantitat d’una ploma.
Un clap de bosc de pins, roures, alzines, i arbustus trencava la igualtat del paisatge, estenent-se per ponent fins la carretera de Ribes, de la qual estava resguardat per un mur que gairabé l’ encerclava. La carretera de Santa Coloma, que com hem dit passava per darrera de la casa, passava també pel costat nord del bosc, arrencant de la carretera de Ribes.
Volguem veure aquest bosc: Una bella plaça al centre, ornamentada amb bancs, gronxadors i alguna estatua de pedra que augmentava el seu natural encís i encara una mica més amunt, una formosa capelleta gòtica acabava l’ ambient d’ aquest paratge reposador i somniadora.
Lluny, més enllà de la carretera e Ribes, hi havia l’ era, els pallers i les corts del porcs; ningú no els vigilava de prop a les nits. L’ una finestra del segon pis de la casa naixia un llumenet ( llàntia encesa a Sant Antoni ) com l’ únic ull que vetllava per ells.
Els límits de la finca es trobaven: bon tros més enllà de la carretera de Ribes per ponent, o les terres de Can Tisó i de la casa nova del Molí ( actualment casernes ) pel nord; al Rec Comtal per llevant i prop de l’actual fàbrica d’ en Guardiola o d’ en Grua, pel migida.
A les darreries del segle XIX el Sr Joaquim Vehils morí a Madrid i la seva despulla fou portada pomposament al panteó de la família a Barcelona, Els seus nombrosos fills heretaren La Masia de les Carasses per parts iguals. Fou el gendre el Sr. Cuyàs qui compra la part dels altres germans, sanejà la finca i esdevingué propietari.
L’ any 1900 Sever Feliubadaló deixa l’ administració o conreu, i entra un nou arrendatari, francès, que instal·la a la finca una fàbrica de conserves.
Dos anys després però, en sortia acomiadat pel nou propietari el Sr. Valentí Iglesias que compra La Masia de les Carasses l’ any 1901.
La família Iglesias visqué a la finca. Cal dir que cap parentiu existí entre aquesta i el dramaturg, el nom del qual es avui honora l’ entitat municipal de cultura que hi ha estat instal·lada
Fa uns 18 anys, el Sr Iglesias, a causa de l’ eixamplament de Sant Andreu i de la construcció del Passeig del Bisbe Torres i Bages, es veié obligat a enderrocar la capella ( en la qual no s’ oficiava ) essent entregat els elements d’ aquesta a la Comunitat de religioses de Jesús i Maria; a emmurallar la casa formant el clos rectangular que avui veiem ( d’ aquest temps deu ésser la caseta de l’ horta ) i vendre les terres per a solars, quedant la finca reduïda al clos que avui disfrutem.
Llavors desapareguem el passeig dels carruatges, el llac, el bosc i la carretera de Santa Coloma. el jardinet quedà enreixat pel migdia i pel nord amb accés a l’ horta, emmurallat i un xic reduït pel ponent.
La família Iglesias embellí el clos amb una encertadíssima distribució de plantes de moltes menes; edificà el 2n pis (1908) suprimint aquella teulada invisible a la qual anteriorment ens hem referit, si be en l’aspecte exterior res d’ altera, exceptuant la substitució d’ algunes figues de les baranes pels actuals testos.
Afermà l’ embigat de la sala del 1r pis amb una gran jàssera de ferro coberta elegantment de taules de pi melís; ; en aquesta sala construí la llar, còpia d’un altre que en un castell del Baró de Quadres de l’ Hostalric executà l’ eminent arquitecte Josep Puig i Cadafalch.
Aquest senyor, és l’ autor del dibuix de les rajoles de la llar i de les del sòcol de la sala convertida ara en menjador.
Del temps dels Iglesias existeix a la part nord un pou de 2 m. de diàmetre per 13 de fondària ( aicí la terra és de qualitat anomenada fetge de vaca ) del qual mai no se’n ha pogut extreure aigua i ve a ésser un element decoratiu de l’ horta. També existia un rengle de galliners amb joquers d’ obra allarg del mur sud-oest.
L’ any 1930 La Masia de les Carasses fou comprada per l’Ajuntament de Barcelona i destinada a escola a ple aire, sota el pratonatge de l’ estimat andreuenc el gran dramaturg i ciutadà Ignasi Iglesias.
Sense prèvia adaptació, aquesta casa obri les seves portes als infants de la localitat el dia 17 de novembre de l’ any 1931.
D’ aleshores ençà s’hi han realitzat les següents millores: aterrament de tres embàns per formar aules: construcció de pous (3) per l’absorció de les aigües residuals; instal·lació d’ aigua viva ( actualment no n’ hi ha de mina ) conversió del garatge ( volta de ponent ) en aula; ídem de la masoveria ( volta de ponent) en aula; lavabos, wàters i departament de dutxes, pintar els interiors. Construcció del barri nou amb una escala a banda i banda; ídem l’ altre barri (aprofitant les portes de l’ anterior ) al mur del nord per al pas dels carros i autos; reparacions a la casa del conserge i supressió de la porteta de sortir emplaçada al costat d’ aquesta caseta; aterrament del rengle de galliners vells (fusta) i transformació dels joguers d’ aquests en Parvulari.
Si no és per aixecar pavellons al jardí a l’ horta o per alguna reparació les obres són acabades, i és pot dir que l’ edifici queda adaptat a les funcions d’escola, per una matricula de 400 alumnes.
Aquesta compta avui amb el mobiliari definitiu per a les aules i despatxos. Per al muntatge de les classes a ple aire ja disposen de cavallets bancs, taules fixades a terra i estores d’ espart.
L’ aigua de rec comtal, de l’ any passat ençà , torna a assaonar les terres de La Masia escola, en l proporció que per general costum correpon.
Altíssim destí ha assolit La Masia de les Carasses! A Deu plagui que no en tingui mai d’ altre!
Llibre de l’ escola Ignasi Iglésias
Barcelona 1934
