AMB EL COR TOCADET
Després de tants dies d’emocions colpidores i de llàgrimes empassades, la vida vol tornar a la quotidianitat. Primer van ser els fets i després van arribar els testimonis. L’atemptat, les víctimes, la por, la pena, la ràbia van ser viscudes des del primer moment, tal com ho hem estat vivint a altres ciutats europees properes o més llunyanes, a altres poblacions del món i a la nostra estimada Mediterrànea. Aquesta vegada més a prop. Aquesta vegada esperant notícies dels nostres que podrien haver estat allà mateix i sentint alleugement quan els saps a estalvi.
La perplexitat, la tristor immensa i la incomprensió més absoluta m’arriba però, quan començo a saber que els autors dels fets són nois joves d’un municipi proper, que viuen a la mateixa escala d’un amic, que són alumnes d’una amiga, que freqüentaven el local social on treballa una companya, que compren els xuxes a la botiga d’un company. Quan sento i llegeixo els testimonis que expliquen com eren aquells nens estudiosos i amables no puc evitar pensar en tots els nens i nenes que he conegut al llarg de tots aquests anys docents i se m’encongeix el cor només de pensar que podria haver estat algun d’ells, atrapat, i confós per una ment criminal qui hagués estat atret cap aquest camí d’odi.
Recordo que molts anys enrere, vaig saber que un ex-alumne s’havia tornat skinhead, amb esvàstica tatuada i cadenes a la cintura. Em va causar un efecte semblant, no podia entendre que aquell nano tímid, estudiós i amable s’hagués transformat en aquest monstre violent.
Penso especialment en els meus companys i les meves companyes mestres, educadores, professores, i com afrontarem aquest nou curs, d’aquí a poques setmanes, amb l’empenta i la il·lusió de sempre, però amb el cor tocadet, d’una manera una mica diferent.
Deborah Coll Whittall, mestra
22 d’agost del 2017
