Lliurona o Llorona (amb o àtona com la d’Olot), està situat al nord-est de la comarca de la Garrotxa (Girona) i forma part del antic municipi de Bassegoda, situat a l’est de la subcomarca de l’Alta Garrotxa, a una altitud de 766 metres i que des de l’any 1968 està integrat al municipi d’Albanyà, a Alt Empordà (Girona).
Malgrat la seva solitud i el seu allunyament, a Lliurona s’hi pot arribar per diversos camins; a alguns d’ells s’hi pot transitar amb vehicle tot terreny, i en d’altres s’ha de fer obligatòriament a peu.
Lliurona fou la capital administrativa del municipi de Bassegoda, actualment, com hem dit, agregat a Albanyà. A Lliurona s’hi ubicaven les oficines municipals, l’escola i la caserna de la Guàrdia Civil. També hi havia dos hostals: el de l’Arç i ca la Petronila.
Tot i que les restes arqueològiques trobades a coll de Principi indiquen que per aquestes contrades ja es movia gent des de el Neolític Mitja, (3500-2700 a.n.e. ), no és fins principis del segle XI que apareix documentat com a poble.
A principis del segle XX, vivien en aquest territori (uns 70 km2) unes 500 persones, de las quals 189 entre el poble de Lliurona, el barri de la Massanella i una quinzena de masos. La sensació d’inaccessibilitat i de llunyania que es desprenia del poble de Lliurona, es perllongà fins després d’acabar la Guerra Civil (1936-1939). Aleshores es va construir la carretera de Bassegoda i més tard la pista forestal de Cabanelles. En iniciar-se la davallada del consum de carbó vegetal, davallada derivada de l’aparició dels gas butà, els habitants van anar-se’n poc a poc. També interessos econòmics, polítics i militars, fan que durant les dècades dels anys seixanta i setanta del segle passat la major part de la població, i entre ells els més joves, abandonin una forma de vida que es mantenia dels recursos que donava l’entorn (ramaderia, llenya, carbó, fusta, agricultura, recol·lecció, mineria, etc.) i hagin de marxar cap a les terres de la plana i la vall del riu Fluvià.
Tot i així, provinents de punts diferents i situacions variades, de de principis de l’any 1982, diverses famílies van anar arribant a Lliurona. Es van trobar un poble abandonat, en ruïnes i menjat per les bardisses, i amb la seva presència li van anar tornant a la vida.
Com ja hem dit, antigament l’escola havia estat situada a nucli urbà del poble de Lliurona. La despoblació que es va produir, va obligar a tancar aquesta escola. L’últim curs escolar que es va realitzar fou el 1964-65.logo
Algunes de les famílies que van intentar instal·lar-se a Lliurona entre el 1982 i el 1989, van haver d’anar-se’n del poble per buscar una escola. A partir del 1989 amb l’arribada de tres famílies amb criatures, comença la història de aquests 25 anys de l’escola de Lliurona.
INICIS. PRIMERA EXPERIÈNCIA EDUCATIVA AUTOGESTIONADA.
1ª ETAPA: LA DESESCOLARITZACIÓ.
Durant el curs escolar 1990-91, els nens i nenes que vivien a Lliurona van a l’escola de Besalú. Això suposava un enorme desgast físic i una desnaturalització de les relacions amb el seu entorn, ja que havien de desplaçar-se fora d’on vivien. 16 quilòmetres de pista forestal en mal estat (més d’una hora en cotxe 4×4) per accedir a un tipus d’ensenyament tradicional, competitiu i autoritari que no agradava ni als pares i mares ni als nens i nenes.
Després d’aquest primer contacte amb la institució escolar pública, es va plantejar la possibilitat de tenir un espai proper on la mainada es pogués trobar per relacionar-se i començar a conèixer el medi on vivien: la muntanya. L’escola es recuperà a partir d’un nucli rural, és a dir, la mateixa gent del poble.
Durant l’estiu de l’any 1991, els veïns i entre ells una persona que era mestra, van organitzar les primeres reunions on van debatre, parlar i treballar en un projecte educatiu pensat pel cicle d’educació infantil. A grans trets, aquest projecte es basava en l’aprenentatge a través de l’observació de la natura. S’introduí la noció del temps a partir de les estacions de l’any; el dibuix, la pintura, la música, el teatre i el joc eren les eines que oferia el projecte perquè tots i cadascun dels aprenentatges fossin significatius. Tots els coneixements es basaven en els fets quotidians que es desenvolupaven en les seves vides. Eren els propis infants qui, junt amb la mestra, decidien cada dia com desenvolupar el projecte. El terreny, cedit per els propietaris de can Perusa, na Montse Santonja i en Baltasar Navarro, veïns de Lliurona, en el qual es va instal·lar i condicionar una roulotte i un tipi, és on es van desenvolupar la major part de les activitats. La resta van ser sortides periòdiques.
A l’inici del curs escolar 1991-92, els pares i mares van desescolaritzar de l’escola de Besalú 6 nens i nenes, d’entre 4 i 7 anys, i es va posar en pràctica el projecte educatiu d’una forma autogestionada. Van participar-hi mares, pares, fills, filles, veïns, veïnes i la mestra.
2ª ETAPA: NEGOCIACIONS.
El projecte educatiu continuà durant el curs 1992-93, amb set mainades.
Viscuda i valorada l’experiència de la roulotte i el tipi com espai físic, es va acordar d’iniciar negociacions amb els polítics de torn. Es va demanar la rehabilitació i obertura del antic edifici que havia estat l’escola de Lliurona (un edifici de dos plantes: planta baixa com habitatge de la mestra i planta alta amb dos aules). En aquest moment, la implicació solidària d’una persona romàntica i enamorada de l’Alta Garrotxa, en Ramon Sala, president de l’associació dels Amics de l’Alta Garrotxa i polític, va representar un pes específic necessari en la lluita per aconseguir l’escola.
3ª ETAPA: ABUSOS DE PODER, LLUITA I REPRESSIÓ.
Al inici del curs 1993-94, ja son vuit mainades entre tres i nou anys.
El departament d’Ensenyament va decidir instal·lar uns mòduls prefabricats a Lliurona, doncs els informes dels tècnics del Departament varen desaconsellar la obertura del antic edifici.
El secretari de l’Ajuntament d’Albanyà, acompanyat de la Guàrdia Civil, va anar a parar les obres que realitzava el Departament d’Ensenyament per a poder col·locar els mòduls. A més l’Ajuntament no va permetre el pas dels camions que portaven els mòduls cap a Lliurona, obligant-los a tornar a enrere.
Davant d’això, veïnes i veïns de Lliurona es van defensar com van poder: denúncies públiques, ràbia, manifestació a l’entrada del poble d’Albanyà, etc. Durant dos mesos ho van intentar. Algunes persones volien deixar les protestes i negociar amb Ensenyament; d’altres optaven per la resistència. O sigui: escola pública o escola lliure autogestionada. Estaven al límit, es van adonar que la pressió els estava dividint, i que si feien un pas en fals, es produiria l’escissió. Van reflexionar molt sobre el tema i fent un esforç per buscar el que els unia amb Ensenyament, van acordar seguir negociant.
A principis del segon trimestre d’aquest curs, Ensenyament va instal·lar uns mòduls prefabricats en uns terrenys cedits per en Wolf Rosenow, propietari i veí de l’Espinau, una finca al terme municipal de Beuda.
Val a dir que tres anys més tard, mitjançant la reflexió, els veïns i veïnes van valorar tot aquest període: Esforçant-se per trobar els punts en comú, es van adonar que l’experiència educativa autogestionada havia arribat també als adults.
L’EXILI.
4ª ETAPA: L’ESCOLA PÚBLICA.
Es van haver de desmuntar la roulotte i el tipi de Lliurona, a canvi que el Departament d’Ensenyament instal·lés els mòduls prefabricats a l’Espinau, municipi de Beuda.
A conseqüència d’aquest fet, el mes de març de 1995 sortirà publicat en el DOGC la creació del Col·legi Públic d’Educació Infantil i Primària de Beuda. I des de Ensenyament diuen que l’escola a l’Espinau només serà per uns mesos mentre s’elabora un projecte de rehabilitació de l’edifici de l’antiga escola.
5ªETAPA: SILENCI.
El curs 1994-95 comença amb nou mainades, tres d’educació infantil i sis de primària.
En els mòduls prefabricats hi havia molt poc espai, i les previsions del mes de maig del 95 pel curs següent, superaven la capacitat dels mòduls. Mentrestant, des del sector polític amb el qual es mantenien les negociacions, se’ns demana-ve paciència i silenci (s’apropaven eleccions al Parlament).
6ª ETAPA: SEGONA EXPERIÈNCIA EDUCATIVA AUTOGESTIONADA.
El curs 1995-96 comença amb dotze mainades.
Durant l’any 1995 va arribant gent a Lliurona amb intenció d’instal·lar-se. Una de les persones que va arribar va ser una mestra. Veïnes i veïns van fer alguna reunió amb ella, i es va arribar a l’acord que es responsabilitzaria de l’Educació Infantil, per conta i risc del pares i mares i de la mestra titular, doncs des de Ensenyament no s’atenia a les demandes per cobrir la necessitat de una mestra més.
Molt a prop d’on es van instal·lar els mòduls, es van tornar a habilitar la roulotte i el tipi per crear-hi un espai en el que es desenvolupés l’educació infantil, doncs el prefabricat va quedar petit. La nova mestra va començar a desenvolupar el projecte educatiu dissenyat, i algunes aportacions noves.
El nou espai creat va suposar una porta oberta a una nova corrent educativa: es va començar a fer ús de l’assemblea com a eina de convivència, i els alumnes d’educació infantil van començar a decidir com i quan volien fer les seves feines; s’estimulava l’autonomia, que els alumnes fossin capaços de resoldre per ells mateixos les seves necessitats.
Per altre banda, la mestra venia d’un entorn molt diferent. Necessitava dels nens per aprendre a moure’s en el medi rural. D’aquesta manera és com va aprendre a reconèixer les plantes i els arbres, els bolets, la cura d’animals, etc. Així es va crear una interacció entre alumnes i mestra. Tots ensenyaven i tots aprenien. Va ser una experiència molt interessant i motivadora pels dos.
Poc temps després, els alumnes de primària van començar a interessar-se pel funcionament de la roulotte i de seguida s’hi van afegir amb la seva mestra.
Durant aquest curs es van fer moltes assemblees que van ajudar a ser més solidaris, a acceptar públicament els seus errors, a ser més responsables, menys autoritaris, a escoltar-se més, i en definitiva, a sentir-se millor.
Els alumnes més grans van començar a mostrar-se més solidaris amb els petits, els preparaven fitxes, etc. Paral·lelament, també es feien assemblees entre pares, mares i mestres, per parlar sobre algun problema concret.
Durant els curs següent, 1996-97, es va continuar amb la mateixa línia pedagògica. De dotze alumnes passaren a ser setze: set d’infantil i nou de primària.
Els pares i les mares van aportar idees molt interessants, i es van ampliar els tallers extraescolars.
Els nens i nenes de primària van començar dos grans projectes: el natural (botànica, fauna, geografia i matemàtiques), i l’històric (història de Lliurona, a partir de sortides per contactar amb els antics habitants del poble).
Tot i que el curs va ser interessant a nivell pedagògic, la mestra titular de la plaça va decidir per motius personals demanar un canvi al Departament d’Ensenyament, i el juliol de 1997 s’acomiadà de l’escola.
BLOQUEIG POLÍTIC.
7ª etapa: EL CANVI DE MESTRA I ABSENTISME.
L’inici del curs 1997-98, el Departament d’Ensenyament va enviar una nova mestra.
A nivell polític, no es fa cas del que demana el veïnat. Els 5 quilòmetres intransitables que separen el poble de l’escola son el detonant. Veïnes i veïns es reuneixen per fer una assemblea, on es va decidir no portar la mainada, onze, a l’escola, i durant dos mesos varen practicar l’absentisme.
Durant aquests dos mesos es va intentar fer escola lliure a Lliurona mateix, sense gaire base pedagògica i manca de criteris i recursos.
L’amenaça del tancament de l’escola pública per part de la Inspecció del Departament, va fer aparèixer dubtes, preocupació i por que van portar a la desunió del veïnatge que va privar que l’espai d’una escola lliure i autogestionada fos possible.
En aquest punt de la història, cal recordar que el mòduls al Espinau tenien que estar durant els mesos per acabar el curs 1993-94 (dos trimestres), i ja portaven tres anys i amb unes condicions lamentables d’estructura i espai físic.
També el projecte de rehabilitació del edifici de la antiga escola de Lliurona, estava pràcticament aturat per part de l’Administració.
El bloqueig polític, un cop més, era evident.
I, un cop més son els veïns i les veïnes les que desencallen la situació amb els seus esforços i medis. Buscant i trobant el que els uneix, es va optar per anar-hi totes juntes cap a l’escola pública, arranjant el camí per anar a estudi al Espinau.
8ª etapa: SOLIDARITAT I PACIÈNCIA.
El novembre de 1997, els nens i les nenes tornaren a l’escola. La segona mestra, la d’educació infantil, es va retirar, de manera que la nova mestra titular es va quedar amb l’escola.
El gener de 1998, la caixa de resistència rural va fer una aportació econòmica solidaria per adquirir un vehicle 4×4 que es va col·lectivitzar per fer el transport escolar.
El curs 1998-99 va començar amb vuit mainades.
Durant tot el curs es van fer mil i una gestions i negociacions per aconseguir la tornada de l’escola a Lliurona. L’estiu del 1999, s’instal·laven els mòduls prefabricats en uns terrenys cedits per els propietaris de can Perusa, na Montse Santonja i en Baltasar Navarro, veïns de Lliurona. La rehabilitació del edifici antic quedà totalment desestimada per part de l’Administració.
El curs 1999-00, va començar igual que l’anterior, amb la mateixa metodologia. L’escola disposava de televisió, vídeo, ordinador i una antena parabòlica. També disposava d’uns grans finestrals per on unes nenes i uns nens rebels miraven per veure com brollava, incontrolada, la vida a la muntanya. Aquest curs eren onze mainades.
9ª etapa: TOT CONTINUA IGUAL.
Els cursos 2000-01 i 2001-02, varen passar sense pena ni glòria.
Al no existir un projecte educatiu definit, la mestra és abocada a fer classe amb molt bones intencions però pocs recursos. I tot i que la dinàmica i la metodologia educativa no agradava a tothom, les onze mainades es trobaven arropades i contentes amb la mestra.
En el curs 2002-03 va haver-hi un important augment d’alumnes, de onze passen a setze, per la qual cosa es va sol·licitar a Ensenyament la plaça d’una segona mestra per infantil.
En el curs 2003-04, hi havia a l’escola setze mainades: sis d’infantil i deu de primària, i una nova mestre s’incorporà per portar el cicle d’educació infantil.
Abans d’acabar el curs, la mestra d’infantil comunicà als pares i mares que per motius personals demanarà un canvi d’emplaçament. Pel que fa a la mestra de primaria i també per motius personals, deixarà la plaça de titular.
10ª etapa: REESTRUCTURACIÓ DEL CLAUSTRE.
En el curs 2004-05, es produeix un canvi de mestres, tant en infantil com a primària. Son quinze les mainades que comencen aquest curs.
Els nous mestres porten nous aires educatius i es comença a redactar el Projecte Educatiu de Centre: metodologia propera a l’escola activa, currículum escolar lligat al entorn natural i històric, sortides per contactar amb les escoles veïnes de Lladó, Cistella, Agullana, etc.
Curs 2005-06, es consensua i es consolida el Projecte Educatiu de Centre. Son setze mainades que omplen l’escola.
Se segueix amb les sortides puntuals per continuar el contacte i el coneixement de les escoles veïnes. També per anar-hi al teatre, cinema, espectacles i divertiments varis.
Hom podríem dir que durant aquest dos cursos, el Projecte Educatiu està aconseguint els objectius consensuats, tant a nivell curricular com en els extraescolars.
