Des de que vam començar a l’escola la detecció d’alumnes amb AACC ens trobem en una situació (impensable per mi abans d’engegar el projecte) i és que quan comuniquem als pares les nostres sospites, no s’ho prenen tan bé com m’havia imaginat… Sorpresa, incredulitat i més d’una família a qui no li agrada la idea (preferiria que el seu fill/a fos «normal»)…
A Educació Primària s’ha de parlar d’AACC amb prudència, encara falta concloure un cicle maduratiu (l’adolescència) que pot acabar estabilitzant la capacitat d’aprenentatge amb el seu grup d’iguals. No vol dir que sempre passi, vol dir que pot passar. Parlo de prudència per no generar falses expectatives ni familiars ni personals. Això no treu que estimulem, tant a l’escola com a casa, tant com puguem al nen/a (ull, amb no sobreestimular, però!), com faríem amb qualsevol altre.
Fa poc una amiga amb un fill amb AACC i d’èxit acadèmic em preguntava: l’ única cosa que aprova d’aquella manera és la Plàstica: l’hauria d’apuntar a una extraescolar?… Dona, no pot ser excel·lent en tot! Deixa que trii l’extraescolar que vulgui, que sigui feliç fent el que li agrada (que segurament coincidirà amb el seu talent i, si no, tindrà experiències per comparar i destriar). Per què vols que sigui millor en Plàstica? Tu ets bona en tot? Has vist que el teu fill té els dits com botifarres i que així és difícil ser un gran artista? Això no vol dir que no puguis triar tu una extraescolar si creus que NECESSITA fer-la: esport (per hàbits, perquè és molt mogut, perquè necessita treballar en equip…), Anglès (perquè és una demanda del present i del futur) o qualsevol altra que consideris més enllà de l’èxit acadèmic…
Tot sovint, la família confesseu certs trets que us amoïnen del vostre fill/a: rabietes, desafiament a l’autoritat, curiositat esgotadora, mons interiors complexos, sentit de la justícia poc habitual, interessos filosòfics (la mort, el sentit de la vida…), manca de son, excitabilitat motriu, pors, angoixes, sentiment d’incomprensió… I el que hauria de ser una bona notícia (un fill/a, un alumne/a amb intel·ligència superior) es torna en un: i ara què? Com es tracta un nen amb AACC? Ho faig bé jo? Ho fan bé els mestres? Ho fa bé la família? No sé si heu sentit parlar mai de les PAS (Persones amb Alta Sensibilitat). Bé, doncs sembla que gran part de les persones amb AACC són PAS (encara que no totes i que, a la vegada, hi hagi PAS que no són AACC). Un embolic, però us ajudarà a entendre com perceben (i per tant, senten) el món aquests nens/es tan especials. Potser necessiten ajuda terapèutica, és possible que la seva intel·ligència cognitiva i emocional no estiguin igual de madures. És una de les circumstàncies que pot «provocar» una intel·ligència superior. O potser no, potser és caràcter o circumstàncies… què més dóna? Ho passa malament i no ho sap gestionar. No oblidem (per molt que de vegades semblin adults) que són infants.
Una altra por de la família força habitual és si a l’escola estan prou atesos. Mireu, és fàcil detectar i atendre un alumne/a que sobresurt (com no veure’l?!) igual que es detecten els problemes d’aprenentatge (tots dos surten de la norma). El que és força complicat és detectar una alta capacitat de baix rendiment. Perquè no tots els alumnes amb AACC són d’èxit acadèmic… potser tenen altres trastorns de l’aprenentatge, problemes emocionals o no s’ajusten (pel que sigui) al sistema educatiu. Aquests sí que preocupen…
Però si el vostre/a fill/a té èxit acadèmic i interès per aprendre… estem en el bon camí… Gaudiu de les seves preguntes incòmodes (a mi ja me n’han fet unes quantes), de la seva passió per l’aprenentatge, de la seva curiositat sense fronteres, del repte que suposa per tots plegats. Són un tresor i si la seva intel·ligència cognitiva s’alinea amb l’emocional (perquè tot i que presentin inestabilitat emocional en força casos, generalment són més bondadosos), seran persones adultes molt valuoses…
Quan em dieu que preferiríeu tenir un fill/a «normal» (si és que existeixen aquestes persones), sento decepció, us ho haig de confessar. No puc evitar pensar en les famílies a qui hem de comunicar que el seu fill té un trastorn o una discapacitat. A qui hem d’avisar sobre els obstacles (presents i futurs i d’intensitat variable, segons la malaltia). Es trenquen desitjos, il·lusions… Això sí que és una bufetada del destí.
Els vostres fills/es, però, tenen tot el potencial… i més…
Aprofito per recordar-vos que sempre estic disponible per qualsevol cosa que necessiteu compartir (pors, dubtes… el que sigui!). M’agrada conèixer la vostra visió perquè ja sabem com són de diferents els alumnes a casa! La vostra mirada amplia la meva.
I bé, ja sé que a molts de vosaltres no us agrada gaire això de les AACC, però com a mestra de Pedagogia Terapèutica només puc dir-vos: felicitats, teniu un fill/a excepcional!