Els alumnes de sisè hem estat treballant el text narratiu durant aquest curs. Fent una cerca de llegendes, ens vam adonar que la Sénia no en té cap de pròpia i hem de buscar la més propera en termes del nostre voltant.
Així doncs, vam pensar que la nostra localitat mereixia tenir una llegenda de referència, de manera que vam decidir recollir certes característiques de la nostra població i donar-li una explicació de caire fantàstic. I vam trobar l’emplaçament ideal de la nostra llegenda en un lloc que ha despertat pors i fantasies a qualsevol persona que hagi viscut a la Sénia: la casa dels ulls.
Conta la llegenda que, a la Sénia, la casa dels ulls es va construir sobre un antic observatori astronòmic de l’època dels templers. Potser aquest emplaçament dona peu a tots els fets que hi han ocorregut al llarg de la història.
El senyor Peralta era un home humil i amable, sempre atent amb els veïns. A Cuba va conèixer una noia de família asturiana, amb qui va decidir compartir la seva vida. Es deia Juana. Aquella dona, que va venir de Cuba, portava enyorança als cabells i se’ls recollia amb una diadema daurada. Era amable i estava bojament enamorada del senyor Peralta. I tots dos van decidir anar a viure a la Sénia i construir una casa, la casa dels ulls, amb una forma concreta perquè ella no s’enyorés del seu país d’origen. A diferència del señor Peralta, la Juana estava molt arrelada a la seva terra, així que la seva adaptació sempre va resultar més difícil. Aquella casa, situada dalt del turó, era la guardiana del camí del Fosar.
La casa estava formada per tres plantes: la primera planta i la segona no eren gaire especials, però la tercera tenia unes finestres peculiars. Es tractava de deu finestres rodones com el sol que envoltaven la casa. Es comentava entre la gent del poble que eren ulls sense parpelles. El senyor Peralta i la senyora Juana van trobar una felicitat immensa en aquella casa que van convertir en la seva llar. Però, un dia, de sobte, el senyor Peralta va emmalaltir i va morir. A causa de la mort del seu marit, Juana va embogir i va començar a tenir més mal caràcter.
La Juana encara era jove i encastava els ulls en les finestres de la casa. Els nens i les nenes del poble sempre tenien ganes de visitar la casa, ja que aquelles finestres que semblaven ulls humans els despertaven la seva curiositat. Però les mares no els deixaven anar perquè deien que l’ama havia embogit tant que s’havia tornat bruixa i segrestava tots els nens i nenes que s’aproximaven a la casa. Es deia que, a partir d’aquests successos, va començar a bufar un fort vent a la Sénia. Aquell vent reflexava la tristor de la Juana, qui va jurar que a la Sénia sempre bufaria el vent per recordar el seu marit. D’aquesta manera tothom el recordaria i sentiria, perquè sabrien que provenia de la casa dels ulls. Juana sempre estava darrere d’aquells ulls, amb una mirada desafiant. No es va adaptar mai a aquell nou clima de la Sénia perquè el vent la feia estar dins de casa sense poder sortir. D’altra banda, la gent no podia conrear els camps de cultiu. L’únic que li quedava a Juana eren els records viscuts a l’illa de Cuba. Per a ella, els ulls no eren per observar l’exterior, sinó per evitar que marxés res del que hi havia dins, és a dir, l’enyorança i l’amor del seu marit.
Davant d’aquests esdeveniments, els habitants de la Sénia es van reunir per veure com afrontaven aquesta difícil situació. No van tenir més opcions que demanar ajut al virrei de Madagascar, veí del poble, ja que, com era una persona que havia estat a diferents llocs del món, potser coneixia algú que pogués aturar aquell indesitjat i molest vent.
Aquell fort vent empenyia cap enrere a tots els qui s’aproximaven a aquella casa que et mirava fixament. Tots provaven d’aproximar-s’hi, però ningú ho aconseguí. Al virrei de Madagascar se li va ocórrer una manera d’accedir-hi: va enviar una carta a les poblacions veïnes informant de la desgràcia que envaïa el seu poble i demanant que tots aquells valents i valentes que poguessin, s’hi adrecessin per ajudar-los.
Es van oferir dues noies, Milana i Bardissa. Es tractava de dues germanes de la mateixa edat que vivien als Ports. Elles van aconseguir entrar a l’interior de la casa agafades de les mans per juntar les seves forces. Les dues heroïnes lluitant unides contra el vent van aconseguir accedir-hi. Una vegada dintre, se sentien uns sorolls que cada vegada s’intensificaven més. Resultava ser el fort vent que provenia dels diferents ulls de la casa. Poc a poc, van anar pujant les escales, molt unides, i esquivant tots els trossos de paret que anaven caient amb molta violència. Finalment van poder accedir a les golfes per veure els ulls sense parpelles des del seu interior.
De sobte, Juana, que seguia dempeus darrere les finestres, va desaparèixer. Semblava com si esperés que la visita d’algú l’alliberés. I així va ser com, un cop alliberada, el seu esperit va buscar, més enllà de les oliveres, una altra pell. De sobte, el vent es va aturar. Tots els habitants del poble van sortir al carrer amb l’esperança que aquell mal que envoltava el poble ja hagués passat.
Fruit de la calma que tornava a regnar, les persones de la vila van tornar a la seva normalitat: els pagesos van poder anar a treballar al camp, els nens sortien a jugar, les places estaven plenes de gent reunida… Així doncs, tothom era feliç perquè ja tot havia acabat.
Els habitants de la vila van fer una festa per agrair a Milana i Bardissa el que havien fet. Hi havia menjar, una orquestra i focs artificials. Finalment, van decidir que posarien el seu nom als núvols que sovint es veien sobre els Ports. Les heroïnes estaven molt orgulloses d’elles mateixes. Va ser una celebració molt especial i molt bonica.
Un cop la senyora Juana era morta, el poble era més tranquil i segur d’anar-hi, ja que no hi havia perill que pogués fer mal als habitants de la Sénia. El vent no era tan fort i el clima estava més relaxat. Però tot i això, les mares igualment aconsellaven els seus fills i filles no aproximar-se a la casa. Encara ara aquella casa està relacionada amb quelcom proper a la mort i la gent més gran del poble li processa un respecte molt gran. Malgrat això, encara avui bufa sovint un fort vent a la localitat que recorda qui fou i qui va viure a la casa dels ulls.
Callen els ulls. El cers que es va endur i el record del que fou es custodia sota deu claus del silenci. La mirada dels ulls és l’habitacle buit d’aquest silenci.
Actualment és difícil accedir-hi. Hi ha arbres dintre i envoltant la casa, tot i que encara es poden veure els ulls des dels quals mirava fixament la senyora Juana. A dia d’avui encara hi ha qui anomena la Sénia com el poble del vent.
Alumnes de 6è de l’Escola Jaume I
K’09
