El dia 25 d’octubre els nens i nenes de CS ens n’anirem al Caixafòrum a escoltar i gaudir d’una audició que ens traslladarà al Magrib
El terme Magrib, que en àrab significa literalment ‘ponent’, és a dir, ‘el lloc per on es pon el sol’, serveix per designar la part occidental del món islàmic, per oposició a l’Orient o llevant, el Maixriq, que comprèn els països més pròpiament àrabs (els estats de la península Aràbiga, Síria, Palestina, Jordània o l’Iraq, així com Egipte). En un sentit històric estricte, el Magrib inclou els territoris del Marroc, Tunísia i Algèria, però actualment es tendeix a incloure-hi també Mauritània, el Sàhara Occidental i Líbia.
Tot seguit podeu consultar una guia didàctica per a saber més coses.
En aquesta audició podrem escoltar una cançó d’origen del Magrib però que a la Península ha estat molt estesa i interpretada i cantada amb moltes lletres. Aquesta cançó és la TARARA.
La Tarara originàriament ve d’un poema de Federico García Lorca que diu:
La Tarara, sí;
la tarara, no;
la Tarara, niña,
que la he visto yo.
Lleva la Tarara
un vestido verde
lleno de volantes
y de cascabeles.
La Tarara, sí;
la tarara, no;
la Tarara, niña,
que la he visto yo.
Luce mi Tarara
su cola de seda
sobre las retamas
y la hierbabuena.
Ay, Tarara loca.
Mueve, la cintura
para los muchachos
de las aceitunas.
D’aquest poema se n’ha fet moltes versions. Com totes les cançons de transmissió oral hi ha un gran nombre de versions. Aquí us en proposem unes quantes per a escoltar.
Antonio Vega
Tiene la tarara un vestido blanco
con lunares rojos para el Jueves Santo.
La tarara sí, la tarara no,
la tarara niña que la bailo yo.
Tiene la tarara un dedito malo
que curar no puede ningún cirujano.
La tarara sí, la tarara no,
la tarara niña que la bailo yo.
Tiene la tarara unos pantalones
y de arriba abajo todo son botones.
La tarara sí, la tarara no,
la tarara niña que la bailo yo.
Baila la tarara con bata de cola
Y si no hay pareja bailotea sola.
La tarara sí, la tarara no,
la tarara niña que la bailo yo.
Tiene la tarara un cesto de flores
que si se las pido me da las mejores.
La tarara sí, la tarara no,
la tarara niña que la bailo yo.
Orquestra Chekara Flamenca
Anna Belén:
principals representants de les músiques del
Magrib, en tot cas el més important de la música
àrab. Les seves notes sonen a totes les festes
privades i familiars, a la ràdio, als concerts, pertot.
Fixeu-vos si n’és, de popular i valorat, que fins
i tot els mateixos magribins l’anomenen «el sultà
dels instruments»! És més o menys com el piano
en la música occidental, l’instrument amb el qual
s’ensenyen els rudiments de música. Qualsevol
músic àrab toca el seu propi instrument… i el llaüt.
De fet, la mateixa paraula ud significa simplement ‘fusta’. És a dir, que en la cultura àrab el millor
que es pot fer amb una fusta no és un moble o una casa, sinó un llaüt. Un bon símptoma de la
importància que té la música en aquesta civilització, no us sembla?
La caixa té forma de pera, el pal és curt i les cordes (cinc repetides) són de budell o niló les tres
més agudes, i de seda recoberta de pell de coure les dues més greus. Pot variar la forma i el
nombre de cordes segons el lloc on es toqui, però sempre té un so dolç i suau. Sovint se’l compara
amb el cant d’un rossinyol. Els més virtuosos de vegades utilitzen el llaüt de sis cordes.
i que altres en defensen l’origen asiàtic. Sigui com vulgui,
el que és segur és que d’Al-Andalus va passar a les corts i
els trobadors europeus. Al Marroc, Tunísia i Algèria la caixa
és de fusta, estreta, i només té dues cordes afinades
per una quinta (sol-re). L’arquet se subjecta com l’arquet
europeu del contrabaix, i el músic, assegut en una cadira,
recolza l’instrument verticalment sobre el genoll.
EL DAF
El daf és un tipus de pandero de diferents mides. Els més petits sonen més aguts, i els més grans, més greus. N’hi ha que són fets de pell de vaca, de xai o, fins i tot, de camell. S’utilitza a tots els països del
Magrib, però també sona molt als Balcans. Els músics sufís el toquen sovint per celebrar les seves festes.
És una pandereta que fa uns 20 centímetres de diàmetre i porta cinc parelles de cascavells. Aquest instrument acompanya les ballarines de dansa oriental, que sovint el colpegen contra el seu cos, sobretot al cap, a les espatlles, als colzes, als genolls i als malucs.
LES KÀRKABES
Segons explica la llegenda, les kàrkabes tenen poders curatius, alliberen les tensions i purifiquen les persones que les toquen o escolten el seu so. Són dues castanyoles de coure o de metall unides amb un cordill que fan servir especialment els músics gnaues.
