JOAN GUINJOAN I GISPERT
 |
 |
 |
 |
 |
Biografia
Nascut el 28 de novembre de 1931 a Riudoms, realitzà els estudis musicals de piano al Conservatori del Liceu de Barcelona i a l’École Normale de Musique (París), per a continuar després els estudis de composició amb el mestre Taltabull (Barcelona) i a la Schola Cantorum (París).
Després d’una breu i intensa carrera com a pianista, començà a partir de l’any 1960 una doble tasca com a compositor i divulgador de la música contemporània mitjançant la fundació del grup de càmara Diabolus in Musica, amb la col.laboració de Juli Panyella. Amb aquesta formació, que dirigeix fins el 1986, compagina l’estrena de nombroses obres pròpies i d’altres de compositors espanyols i estrangers amb el repertori tradicional del segle XX de Stravinsky, Schönberg i Webern, entre d’altres.
A partir de 1986, Joan Guinjoan es dedicà exclusivament a la composició. El seu catàleg consta de més de cent partitures, amb obres per a solistes, càmera, orquestra simfònica, concerts per a solistes i orquestra, vocal, etc. que han estat interpretades als cinc continents.
Guinjoan ha rebut molts premis de composició, entre ells el Reina Sofía, el Premi Nacional de Música, el Ciutat de Barcelona i finalista del Premi Mundial del Disco (Premi Koussevtzky del irca de Nueva York).
Joan Guinjoan ha participat en nombroses activitats vinculades amb la música contemporània (jurat internacional de composició, compositor convidat als Estats Units, Alemanya, Polònia, Suïssa, Rússia, França, Cuba, director del programa de TVE Pentagrama siglo XX, director del Festival Internacional de Música Contemporània de Barcelona 1994, fundador del Concurs Internacional de Composició Ciutat de Tarragona, etc.) i ha rebut diverses distincions (Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts, Creu de Sant Jordi, Doctor Honoris Causa de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, Commandeur des Arts et des Lettres).
És membre de la Fundació Barraquer de París, de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i de la Junta directiva de la Sociedad General de Autores y Editores. En la seva llarga trajectòria artística ha rebut nombrosos encàrrecs tant d’Espanya com de la resta del món.
Entre les activitats més recents relacionades amb el genial compositor cal destacar l’obtenció del Premi Daniel Montorio per la seva òpera Gaudí i, especialment, el Premi Iberoamericà de la Música Tomás Luis de Victoria 2004, considerat el Premi Cervantes de la música.
Cal anomenar també la composició de l’obra Arrels per a la Cobla Sant Jordi, sota la direcció de Josep Pons, estrenada en el Palau de la Música Catalana el 2008, també, la de Sonidos de la Tierra para Iñaki Alberdi, acordeó sol dins del cicle dedicat a Joan Guinjoan «Musicahoy», amb la col·laboració de Caixa Catalunya.
El 2010 ha estrenat a l’Auditori de Barcelona, amb la OBC dirigida per E. Martínez-Izquierdo, la Simfonia núm. 3 (Simfonia del Sincrotró Alba) i l’obra Tres secuencias para clarinete bajo, estrenada per Harry Sparnay a Barcelona.
Actualment, amb els 80 anys ja fets, encara es troba actiu i treballa en el Concert per a percussió i orquestra i en un Rèquiem, i prepara la Carta Blanca que l’oferirà l’any que ve l’Orquestra Nacional d’Espanya a Madrid.
Més informació a la seva pàgina web
http://www.joanguinjoan.com/web/
Entrevista a Joan Guinjoan a la pàgina
L’INSTITUT I ELS MEUS RECORDS
per Josep Maria Virgili
L’Institut Joan Guinjoan de Riudoms s’edificà en els terrenys on s’aixecava l’única bòbila que hi havia a la vila -la Mòbila, tal com es pronunciava el mot a Riudoms, per nasalització per dissimilació de la bilabial inicial. La majoria de les cases edificades al poble al llarg de la segona meitat del segle XX es van fer amb totxos, totxanes, teules, etc. fabricades a la Mòbila.
Recordo que -sent un infant alumne de la propera escola Beat Bonaventura- mon pare em demanava que vigilés si sortia fum de la fumera de la Mòbila: si era així, volia dir que ja s’estava fent una nova fornada i que ell aviat ja podria anar a cercar les totxanes que necessitava per ampliar el maset familiar del Garroferal, a la partida de Blancafort, al camí de Tarragona. També recordo que una malesa infantil -que perpetràvem alguns nens- consistia a anar a la Mòbila a furtar una mica de terra d’escudella, de la que que tenien a punt per fer les peces d’obra. La volíem per fer-ne alguna figureta, o algun atuell: a la meva infància els nens, a l’escola, no treballàvem amb argila (ni amb plastilina, el seu succedani escolar) tal com és avui dia tan habitual; ben a l’inrevés, calia sadollar, a fora de l’escola i de forma clandestina, aquest afany infantil per pastar fang.
Tot i que n’enyoro el barret, esberlat -segons he sentit dir- per un llamp d’un dia de forta tempesta, va ser un encert no enderrocar la fumera de la Mòbila, ja que ha esdevingut l’emblema de l’institut. I a mi em transporta -a través dels records- a l’antiga Mòbila que hi havia al costat de la meva escola, la de quan era un nen.
Des del primer moment, la municipalitat de Riudoms va decidir d’imposar a l’institut que s’anava a construir, el nom de Joan Guinjoan, el qual va assistir a la col·locació de la primera pedra, el dia 26 de novembre de l’any 1994. L’acte fou un més de la festa major del Beat d’aquell any. Dins la pedra hi ha un tub de metall que conté un fragment del monòleg del segon acte de l’òpera Gaudí, composta pel nostre músic.
Conec en Joan des de tota la vida, ja que a més de veïns érem (i som) parents de parents. Veïns perquè casa meva i cal Gebel·lí, la casa familiar d’en Joan Guinjoan són gairebé davant per davant, al carrer d’Avall, avui carrer del Beat. Cal Gebel·lí -renom que és un cognom desaparegut de la família i que fa que sempre m’hagi preguntat com és que a Catalunya hi ha gent amb el cognom Gebel·lí, provinent de Gibel·lí (partidari del Sacre Imperi Romà enfront dels güelfs papistes a la Itàlia dels segles XII i XIII)- és un gran casal de cinc plantes, sostingut per carreus ben tallats, on -a banda de la família Guinjoan- n’hi vivien d’altres en pisos de lloguer i hi havia un parell de botigues als baixos. Va des del carrer Major, on té la façana principal, al del Beat, amb façana lateral al corraló de la Font.
La proximitat amb casa meva va propiciar que en François, el fill d’en Joan, que és només un o dos anys més jove que jo, fos -quan feia estades a Riudoms- un company més de jocs infantils de carrer. A més a més, el Joan Guinjoan era nebot dels meus oncles Pepito Gebel·lí (germà del pare d’en Joan) i Purita Ràfales i Virgili. Era molt habitual que quan anava a donar les bones festes als meus tiets -per Nadal, per Pasqua, per sant Josep o la Mare de Déu de Candeler- em trobés en Joan Guinjoan que també anava a felicitar els mateixos oncles, que a ell li ho eren per l’altra banda.
A més d’en François, l’acompanyava la seva muller Monique, francesa però filla de riudomencs exiliats a París, a qui en Joan havia conegut estudiant a la capital gal·la. Tot i que jo era petit, percebia perfectament l’admiració que la Monique despertava en tota la família, especialment entre les dones, ja que representava una alenada d’aire fresc del nord -on la gent és més desvetllada i feliç, segons Espriu ens digué- en l’ambient resclosit i encarcarat d’un Riudoms submergit en el tardofranquisme.
L’institut va començar a funcionar el curs 1996-97, a les acaballes del qual, el 7 de juny de 1997, fou inaugurat pel president Jordi Pujol, també amb la presència del nostre compositor. El primer equip directiu l’encapçalava na Teresa Gomis, com a directora. En aquell curs inicial, només l’ocupaven dos nivells d’ESO (primer i tercer), amb una llei d’educació acabada d’estrenar. Acollia alumnes de tota la zona central del Baix Camp: a banda dels de Riudoms, també en venien de Vinyols, Montbrió, Botarell, Riudecanyes, Duesaigües, l’Argentera, Riudecols, les Borges, Alforja, Arbolí, Maspujols, l’Aleixar i Vilaplana,
Era l’època dels dos crèdits comuns trimestrals per assignatura acompanyats d’una multitud de crèdits variables, de les temàtiques més diverses. També va ser l’època de muntar uns crèdits de síntesi fets a consciència i de crear tota la documentació pedagògica del centre. El curs següent, el 1997-98, l’institut ja va impartir tota l’ESO entera, ja que els alumnes que havien fet primer i tercer van passar a fer segon i quart i van arribar nous alumnes procedents de primària a fer primer i tercer. A partir de l’altre any, el tercer de funcionament del centre, ja només s’hi van incorporar alumnes de primer, i alguns dels que havien acabat l’ESO van estrenar amb nosaltres els estudis de Batxillerat.
A l’oferta completa d’estudis s’hi arribaria el curs següent, el 1999-2000, ja que ja hi havia alumnes de tots els cursos d’ESO i dels dos de batxillerat. En aquest curs també es va estrenar nou equip directiu, presidit pel professor Josep Maria Casas com a director. Comença aleshores l’època del que en podríem dir creixement vegetatiu del centre: no se n’incrementa l’oferta de cursos, però cada vegada acull més alumnes, a causa del creixement demogràfic de la nostra zona d’influència.
El curs 2004-05 estrenem un nou equip directiu, encapçalat per la professora Maria Teresa -Tessa- Molas i el curs següent, 2005-06, comença a funcionar al centre un mòdul de grau mitjà de Mecànica de l’Automòbil, que amplia el conjunt d’estudis que el centre ofereix. Fou precisament per pal·liar la sobreocupació del centre que es va crear l’institut de les Borges del Camp, el qual va néixer -continuant amb la metafora vegetal- com un esqueix del nostre. En el curs 2006-07 arrancava amb un equip de professors que fins aleshores eren companys nostres -entre ells el director, n’Esteve Folch-, però sense edifici a les Borges: va començar a funcionar només amb alumnes de primer d’ESO i fent servir les aules de Riudoms: aquell any la densitat d’ocupació del centre va ser la màxima de la nostra història.
Per sort, el següent curs 2007-08, l’institut de les Borges ja va tenir edifici propi, amb els alumnes de primer i segon d’ESO provinents de tots els municipis que tenia Riudoms com a àrea d’influència, llevat dels tres que nosaltres conservem: Riudoms, Vinyols i Montbrió. I cada curs que ha anat passant, l’institut de les Borges ha tingut un curs més fins a assolir l’oferta completa d’ESO i batxillerat, fet que ha anat restant els corresponents alumnes al nostre institut i li ha donat una grandària molt més humana.
