Vespre de gala. El museu obre les portes a la terra, a l’aigua i al poder en el món iber. La maqueta realitzada pel Gerard Dago -amb la col·laboració de l‘alumnat del PFI de fusta- esdevé l’estrella: al bell mig de la sala, com les muses de Hollywood quan es passegen damunt la catifa vermella.
Parlaments i més parlaments de totes i cadascuna de les autoritats que ens representen: el director del museu, el conseller de cultura, la directora de l’IEI, el rector de la UdL, l’alcalde d’Arbeca i els comissaris de l’exposició.
Emoció i il·lusió per la feina ben feta. Lloances al Gerard; lloances compartides per tot el professorat que l’acompanyem. L’acompanyem satisfets i cofois, convençuts que la participació en aquest projecte ens apropa una mica més al nostre patrimoni.
Al pati del museu no hi ha roures ni alzines, però hi ha màgia, una màgia ilergeta que ens embriaga com el vi d’Arbeca amb què brindem per acollir, el capvespre del 19 de maig, la inauguració de l’exposició “La fortalesa dels vilars d’Arbeca”. El llarg recorregut per tots els racons del museu culmina en una nit de dia, de maquillatges i simulacions ibèriques que, sense focus i sota la llum de la lluna, la Montse Boronat i la Raquel Jordan (la Raquel i la Montse) s’encarreguen d’harmonitzar i dirigir: abans de començar el concert fan afinar les concertines (l’Aicha Kabiri, l’Andrea Dolcet, la Desirée Sánchez, la Rosalie Kobina, la Cristina Sipan, la Yessica Cabrera, la Nerea i la Zaría Moreno).
I… sona la música, sona i ressona dintre nostre, al nostre cor i, disposades i disposats com estem a no desentonar, ens posem al so dels pinzells, dels colors de les ombres d’ulls, dels colorets i la henna…
Xerrameca i esclafits de rialles que embolcallen el que esdevé una festa familiar: padrines, padrins, mullers, marits, filles i fills… Alumnes enamorats i valents (Jordi Agustí), professores i professors amb ganes de somniar (l’Anna de la Fuente, la Carolina Semis, l’Ernest Daban, el Gerard Dago, la Maite Llovera, la Maria Farrús, la Maria Jesús Martínez, la Montse Bergés, la Montse Boronat, la Núria Santiveri, la Raquel Jordan, la Rosa Mari Piqué i jo mateixa). Si voleu un testimoni de veracitat, mireu quin goig fem a les fotografies.
La resta de companyes i companys (els que cito, l’Eva Birlanga, la Mercè Guiu, la Cecília Gorgues, el Sisco Semis i els que, sense mala intenció, potser em descuido), presents en l’absència, en el pensament de la festa, engalanen la nit del 21 de maig com l’inici d’una bella amistat, parafrasejant el final de Casablanca.
Gràcies a totes i a tots per fer-ho fàcil!
Lourdes Flotats i Fàbrega
