Capítol 8.
Hora de dinar
Vaig tornar a casa a l’hora de dinar. La meva àvia i el meu germà m’esperaven a casa. Sincerament la meva àvia no em queia gaire bé. Al arribar a casa em va dir:
-Què fas arribant a aquestes hores? Ja fa vint minuts que acaba de començar la telenovel·la!
No, horror! La telenovel·la, no! Ja no me’n recordava que era diumenge… L’àvia té la mania de veure la telenovel·la amb “tota la família”; això de tota la família ho diu per quedar bé, perquè quasi mai ningú no la vol veure, ja que la sèrie és una d’aquelles que al segon capítol ja saps com acaba.
I evidentment, ja sé com acabarà: el xicot de la protagonista se’n va amb una altra just després de matar la mare de la seva nòvia, però es veu que en realitat és el veí qui la mata, i aleshores se’n va amb l’actual xicota de l’altra protagonista, quan just després s’adona que li agrada la protagonista i es crea un embolic…. una mica embolicat, no?
L’única cosa que m’agrada de l’àvia és que mai em pregunta on vaig, per tant, no he de malgastar el temps inventant-me excuses.
En resum, em vaig asseure al sofà, més ben dit, al tros que quedava, perquè l’àvia i el meu germà n’ocupaven tres quarts.
Vaig tornar a engegar l’ordinador mentres els plors de l’àvia sonaven acompanyats de la música tràgica de la televisió. Vaig enviar un mail a l’Emma i al Marc. Els vaig explicar que no vaig trobar molta cosa durant el matí. Tan sols la mateixa foto que ens vam trobar a la capsa. També els vaig explicar que aquella mateixa nit va aparèixer una noia a la finestra de la meva habitació, més ben dit, un fantasma que em va deixar la fotografia.
Vaig acabar de dinar, en realitat, ni vaig començar, i vaig anar cap al meu dormitori. Vaig agafar el meu telèfon i vaig trucar al meu pare.
-Hola, papa!
-Irene, em truques en un mal moment…-va dir estossejant.
-Estic fent uns descobriments súper misteriosos! Siusplau, escolta’m, sé que estàs enfeinat però això t’interessarà!
-Irene, ara no puc… Estic ocupat, he tingut un petit problema. Si necessites alguna cosa, digues-li a l’àvia.
Quina ràbia! Només em faltava això! L’`via? Ni pensar-s’ho! No li diria res a aquella bruixa, si no no em deixaria sortir de casa sola… Bé, només em quedava una cosa! Trucar a la meva mare. Tenia la sensació que els meus pares m’amagaven alguna cosa. Des de feia dos anys ja no es parlaven com abans…
Vaig deixar de pensar en coses que em poguessin entristir, per tant, tampoc no vaig trucar a la meva mare: vaig telefonar a l’Emma i al Marc. Vam quedar a les quatre en punt a la plaça del poble.
Li vaig dir a l’àvia que havia d’anar a la biblioteca, així em deixaria anar-hi.
Aquesta era una de les poques ocasions en les quals m’havia d’inventar excuses.
