El final del BiM en 3 actes que no vaig llegir… Judit Serra i Morera

Avui, per primera vegada en 3 cursos, m’havia preparat un discurs de comiat del curs escolar, però les emocions del final m’han deixat sense poder llegir-lo. Vaja, que m’han tornat a “salvar” (perquè no m’agraden gens els directes), però el Julián m’ha convençut perquè pengés el discurs a la pàgina web, o sigui que, aquí us deixo el que tenia previst de llegir aquest migdia!

…

COMIAT DE CURS 2017-19. ATENEU IGUALADA. EL BiM EN 3 ACTES

No m’agrada GENS parlar en públic, ni m’agraden els comiats i no suporto les cerimònies, però després de dos cursos sobrevivint al final de curs “de puntetes i discretament�, he decidit vèncer aquesta fòbia i llegir-vos el discurset, sobretot perquè ahir, darrer dia de classe d’anglès, em va quedar una pregunta per respondre.

Un alumne de 1r em va preguntar per què sempre estic tan contenta a classe. Em va deixar glaçada. Tan glaçada que no recordo ni qui m’ho va preguntar ni què li vaig respondre, però tinc plena consciència que va ser un “pilotes fora� o, com a mínim, una resposta a mitges. La pregunta m’ha tingut bona part de la nit desperta i crec que ja la puc respondre:

Primer de tot, dir que moltes gràcies pel comentari, segurament innocent o per perdre classe, però que a mi m’ha fet adonar de coses importants. Sovint tinc la sensació d’estar atabalada i agobiada amb feina que no surt i que no s’acaba, amb coses que s’han de polir i millorar, l’edifici que s’ha de fer, el 4t ESO, les goteres del gimnàs… però el comentari m’ha fet prendre consciència que els atabalaments són superficials i transitoris, però que en el fons, soc molt feliç.

I soc molt feliç i estic tan contenta al BiM -sobretot dins de la classe perquè com els discursos, tampoc m’agraden les reunions- perquè m’ho passo molt bé fent classe. I perquè soc molt afortunada. Tinc 187 alumnes que són un encant i un treballo amb 20 professors, un conserge i una administrativa extraordinaris.

El que avui hem vist aquí és només una petita mostra del que fem i del que som (i del que a mi, i espero que també a vosaltres, em fa tan feliç). És evident que no hi ha cap projecte sense un professor darrere, però és que al Badia i Margarit no hi ha cap professor sense, com a mínim, un projecte d’embergadura. Penseu en CaixaEscena, Terror en la Red, Lectura en Veu Alta, Sambori, ¡Ay, mi linda amiga!, The Fonix, Cangur, The Big Challenge, la Lego League, el banc i el jardí vertical, Cros Escolar, Escacs, Valida’t, KA1, Stop tu pots, Stage Arts, English Day, Com Sona l’ESO, músics, màscares, padlet… oi que us han vingut al cap la Xesca, el Julián, la Maria, la Rat, el Xavier, la Inma, el Joan, els Jordi Payró, el Santi, l’Anna, el Xavi, el Jordi Vizcarra, el Carles, l’Alba, jo mateixa, l’Ariadna, la Natàlia, el Pepe, la Laura? I és que no hi ha cap professor que no hagi impulsat algun projecte que ens ha deixat bocabadats, alguna cosa que el fa especial i que la resta, no sabríem fer ni la meitat de bé del que ho fa ell o ella. A tots els professors, els vull agrair el compromís, implicació i dedicació d’aquest curs.

I si no hi ha professors sense projecte, encara menys hi ha alumnes sense projecteS. Tots i cadascun de vosaltres sou únics i feu de l’institut i de la vida a l’institut, un espai i uns moments molt especials. Ahir els ho vaig dir als de primer d’ESO: I’ll miss you so much next year. I és veritat, m’ho he passat molt i molt bé amb ells a classe, a les sortides i a les colònies. I em fa molta llàstima que s’acabi el curs. Enguany he plorat a la cursa popular, a la Lectura en Veu Alta, a la Lego League, a CaixaEscena, al Com Sona l’Eso… i per si era poc, avui m’heu fet tornar a plorar més del que tenia previst en aquest acte on tots en algun moment heu pujat a l’escenari i on tots heu tret el bo i millor de cadascú. Només us volia dir que moltes gràcies per omplir-me de llàgrimes d’alegria, per ser com sou i molt bones vacances a tots! Una BiMabraçada cracks.

Judit Serra i Morera

21-juny-2018