HISTÒRIA

HISTÒRIA DE L’INSTITUT ANDREU NIN

Joan Guerrero Vernis

UNS INICIS PRECARIS…

Tot i que els ensenyaments oficials i públics de formació professional existeixen al Vendrell des de l’any 1975, fins a la meitat del curs escolar 1979/1980 no es va poder disposar d’un centre propi. Durant aquest quinquenni, els estudis es van impartir en diversos locals cedits per l’Ajuntament del Vendrell que estaven distribuïts en diferents ubicacions de la vila: al carrer Quarter (on actualment s’ubica el CAP II), al carrer Nou (a l’edifici del Sr. Joan Ferret), al Vial de França (antic local de la joventut), i a partir del gener del 1980, en diverses aules que es van construir sobre el menjador escolar de l’Institut de Batxillerat Baix Penedès, propietat de l’Associació de Pares d’Alumnes del Vendrell i Comarca (APAVECO).

Aquests espais patien diversos dèficits per a l’exercici de la funció docent, com il·lustren les diverses inundacions que es van produir durant aquest període a l’antic local de la joventut; o les accions d’acondicionament que van dur a terme el professorat i l’alumnat, com per exemple la iniciativa de pintar el local ubicat al carrer Quarter.

LA CONSTRUCCIÓ DEL NOU CENTRE: UN PERIPLE PLE D’OBSTACLES

L’execució de les obres del nou centre a la zona escolar de la vila, aprovada el maig del 1976 per l’administració estatal i iniciada de febrer del 1977, va patir un llarg període d’inactivitat que va fer retrocedir la data d’acabament, prevista inicialment per a finals del 1977. El motiu principal d’aquesta interrupció va ser la suspensió de pagaments de l’empresa constructora als inicis del 1978, quan restava poc temps per al final de les obres. Aquesta situació d’incertesa, agreujada pel parèntesi en les obres durant dos anys aproximadament, va promoure una mobilització coordinada entre el professorat, els pares i les mares i l’Ajuntament de la vila, que es va materialitzar en nombrosos contactes amb els representants institucionals amb l’objectiu d’evitar un retard important en la inauguració del centre.

La represa de l’edificació del centre es produí durant la segona meitat de l’any 1979, després d’un concurs —subhasta oficial per a la contractació d’una nova empresa constructora que es responsabilitzés de la fi de les obres. El retorn de l’activitat en les obres, però, va haver de superar l’escull dels desperfectes provocats pel pillatge durant el període d’aturada.

Aquesta acumulació d’incidents, malgrat tot, no va impedir que el centre estigués enllestit finalment l’any 1980, encara que després de més de 3 anys de retard en relació amb les previsions inicials. No és estrany, per tant, que la premsa local del moment es fes ressò d’aquest esdeveniment, descrivint-ho com la fi de “l’obra de la seu”.

Així doncs, després d’un ràpid però intens trasllat i acondicionament dels nous espais dut a terme pel professorat, l’alumnat i el personal municipal, es va celebrar la inauguració oficial de l’Institut Nacional de Formació Professional del Vendrell el 23 de maig del 1980. Els actes d’inauguració van comptar amb la presència de nombroses autoritats, fet que il·lustrava la importància de l’esdeveniment, en representació de l’Ajuntament del Vendrell i d’altres municipis de la comarca, del Ministeri d’Educació i Ciència, dels altres centres de formació professional de la demarcació, el governador civil de Tarragona i altres persones rellevants de la vila. La convocatòria va complir les exigències del protocol, inclosa una petita celebració paral·lela i espontània de l’alumnat i el professorat, i es van fer els actes següents: el tall simbòlic de la cinta inaugural per part del Director General d’Ensenyaments Mitjans; la benedicció de l’arxiprest del Vendrell, també professor de l’Institut; la realització d’una taula de gimnàstica d’una representació de l’alumnat; la visita a les noves dependències; i finalment, la celebració d’un acte acadèmic.

Amb una inversió superior als 49 milions de pessetes (més de 294.500 €) segons la premsa local del moment, el nou centre (l’edifici principal actual) comptava amb dues plantes que donaven cabuda a 13 aules, una aula de dibuix, tallers, gimnàs, una pista esportiva i un saló d’actes. Un edifici que va cobrir una necessitat educativa important, ja que era el primer centre públic de formació professional que iniciava la seva activitat a la vila, i que complementava l’oferta pública d’estudis secundaris postobligatoris que es feia a l’Institut de Batxillerat Baix Penedès (des de l’any 1970, actualment Institut d’Estudis Secundaris Baix Penedès) des de la iniciativa privada a la Cooperativa d’Ensenyança Baix Penedès (des de l’any 1974, actualment desapareguda) i a l’escola Sagrat Cor.

UN GRAN CENTRE, QUE AVIAT ES FA PETIT

El nou edifici tenia una capacitat teòrica de 360 alumnes. Si es té en compte que durant el primer curs complet que s’impartí al centre (curs 1980/1981) s’havien matriculat un total de 408 alumnes, era evident que calia fer front a un nou repte: cercar nous espais per a donar cabuda a un nombre d’alumnes que superava la capacitat del centre, i que a més, mantenia una tendència creixent. Així doncs, el nou centre va néixer insuficient per a cobrir la demanda educativa de la vila i de la comarca. És per aquest motiu que, amb caràcter provisional, es van continuar disposant d’alguns dels locals cedits per l’Ajuntament mentre s’estava construint l’edifici principal. Per atenuar la intensitat en l’ocupació dels espais, fins i tot, es va reforçar i insistir en la redistribució dels grups d’alumnes en diferents horaris de règim diürn i nocturn, o en horaris intensius combinats amb els períodes de pràctiques.

La posada en funcionament de mesures per a pal·liar la insuficient capacitat estructural del centre es va iniciar el març del 1983 amb l’anunci oficial del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya de la licitació de la contractació de les obres d’ampliació del centre, amb el propòsit d’incrementar la capacitat de l’Institut fins a sis-cents alumnes. Les obres es van iniciar el 15 d’agost del 1983 i van finalitzar l’estiu següent, amb el resultat final de cinc noves aules i uns nous emplaçaments per al servei de bar i el saló d’actes a l’edifici annex al principal, una aula de simulació de pràctiques administratives, un laboratori d’idiomes amb vídeo i la remodelació del vestíbul i la sala de professors.

Malgrat la satisfacció amb què va ser rebuda aquesta iniciativa, el continuat creixement del nombre d’alumnes va estendre la preocupació en la comunitat educativa per la probable insuficiència a mig i llarg termini de l’oferta de places escolars, com recull la premsa local del moment. De fet, la recent experiència de la construcció d’un nou centre que amb poc temps havia quedat desbordat, era una vivència que encara estava present en la memòria de moltes persones.

L’AMPLIACIÓ I L’ADEQUACIÓ DEL CENTRE: UNA PREOCUPACIÓ CONSTANT

A mesura que avançaven els anys es van anar confirmant els dubtes sobre la insuficient capacitat del centre per acollir la demanda de l’alumnat. Aquesta situació, per altra banda, es va agreujar per la necessitat permanent d’atendre algunes necessitats materials dels ensenyaments que s’hi impartien, especialment els pràctics, i per l’emergència d’actuacions relacionades amb les millores i el manteniment.

Per aquests motius, són constants i nombrosos els contactes amb els responsables d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya a partir de la segona meitat dels anys vuitanta fins a l’actualitat, per a cercar solucions a aquestes mancances, part de les quals s’aconsegueixen dur a terme:

• La instal•lació d’un recinte per als conserges a l’edifici principal (curs 1990/ 1991).
• L’arranjament de la tanca del recinte i de la porta d’accés a l’exterior (curs 1991/1992), i per iniciativa de l’Ajuntament, la construcció posterior (curs 1994/ 1995) d’una porta d’accés al recinte des de l’aparcament.
• La instal•lació d’un montaescales per a persones amb dificultats de mobilitat, després d’una llarga negociació i de la mobilització de l’alumnat per a donar suport a la petició.
• Les continuades reparacions, ampliacions i actualització de la maquinària de la calefacció.
• La reparació de la instal•lació elèctrica de l’edifici principal, finalitzada l’estiu del 2003.
• La instal•lació de la xarxa informàtica, que comença a funcionar durant el curs 2002/2003.
• L’adequació i les diverses ampliacions en tallers, laboratoris, i magatzems.

La majoria d’aquestes accions van aconseguir atenuar la pressió dels nombrosos grups que ocupaven les instal·lacions del centre. Malgrat tot, la vivència de les limitacions de les instal·lacions es va estendre entre el professorat i l’alumnat, sobretot en la dècada dels anys noranta, moment de major concentració en el nombre de grups al centre. Són il·lustratives en aquest sentit les diferents iniciatives dutes a terme amb objectiu d’alliberar més espais per a usos docents, com per exemple l’ocupació provisional dels espais dedicats a la vivenda del conserge durant la primera meitat dels anys noranta, per a ubicar-hi els despatxos de diversos departaments.

L’opció de les aules prefabricades ha estat també un altre recurs emprat. Durant la segona meitat dels anys noranta s’instal·len diverses aules en dos emplaçaments del recinte, i en diferents fases, amb intervencions posteriors de remodelació durant l’estiu de l’any 2001.

Per últim, una altra estratègia per fer front a la manca d’espais ha estat la utilització d’instal·lacions externes a l’Institut. Aquest és el cas de l’ús de les instal·lacions esportives municipals per a la realització de les activitats físiques i esportives, ja emprades abans de la inauguració de l’edifici principal, i que a partir dels darrers anys de la dècada dels noranta tornen a ser utilitzades amb aquests usos.

LA SEGONA AMPLIACIÓ DEL CENTRE: L’EDIFICI DE LA COOPERATIVA

El desplegament de la LOGSE, amb la consegüent ampliació dels grups assignats a l’Institut, va activar la recerca d’altres espais com una sortida viable a la sobrecàrrega en l’ocupació que patia el centre. La solució es va trobar en la incorporació a l’Institut de l’edifici de la Cooperativa d’Ensenyament Baix Penedès, centre educatiu d’iniciativa privada que havia estat clausurat durant la primera meitat dels anys noranta. Aquestes noves dependències varen passar a ser propietat de la Generalitat de Catalunya i gestionades per l’Institut, i la seva utilització va ser compartida durant el primer curs amb grups procedents de l’Institut d’Estudis Secundaris Baix Penedès.

Des del curs 1996/1997, aquest nou edifici ha estat dedicat als ensenyaments del primer cicle d’Educació Secundària Obligatòria, però la fi de les obres de la seva adequació no es va produir fins l’any 1999, amb la participació d’alumnes i el professorat del programa “Treballem per a la Formació”, i amb alguna intervenció posterior l’estiu del 2000 (vestuaris i lavabos del pati) i l’estiu del 2002. Així doncs, els primers grups que ocuparen l’edifici van haver de patir greus deficiències en les instal·lacions, que es van resoldre al final d’un llarg període de nombroses complicacions.

Totes aquestes dificultats, que van agreujar una situació heretada d’insuficiència d’espais, van ser motiu de preocupació dels membres de la comunitat educativa, que van dedicar bona part de les reunions dels òrgans de decisió de l’Institut a aquests assumptes. En aquest sentit, i com a mesura de pressió, es van activar diverses iniciatives conjuntes amb l’objectiu de sensibilitzar els responsables del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya sobre les mancances estructurals dels edificis de l’Institut, i per reforçar les gestions dutes a terme per l’equip directiu: la tramesa d’un comunicat l’estiu del 1995 sobre les dificultats infraestructurals per assumir els nous ensenyaments desplegats per la LOGSE; o l’entrevista convocada l’any 2002 per una representació de l’Associació de Mares i Pares amb l’objectiu de presentar un informe sobre les deficiències dels dos edificis.

ELS EDIFICIS I EQUIPAMENTS ACTUALS

Com s’ha pogut constatar en els apartats anteriors, els equipaments actuals de l’Institut són el resultat d’un llarg i complicat camí ple d’ampliacions, de remodelacions i de redistribucions dels espais. Malgrat tot, l’Institut compta actualment amb dos edificis en dos recintes diferenciats i diverses aules prefabricades, que fruit de totes les intervencions que s’hi han fet, disposen dels equipaments i els serveis necessaris per acollir satisfactòriament l’alumnat i els ensenyaments que imparteixen.

• L’edifici principal, inaugurat l’any 1980, on s’imparteixen els ensenyaments de segon cicle d’ESO i els dels cicles formatius. En aquest edifici s’ubiquen les dependències següents:
  • Biblioteca. Malgrat que durant el curs 1979/1980 es disposa d’una incipient biblioteca amb obres de consulta general, no és fins després de les primeres obres d’ampliació de l’Institut que es va poder dedicar una dependència de l’edifici principal com a biblioteca. Així doncs, fins al curs 1984/1985 no es va fer la primera ordenació, classificació i registre dels llibres disponibles, a càrrec del professorat; tasques que van permetre l’inici del servei de consulta i de préstec a l’alumnat i al professorat a partir del curs 1985/1986.
  • Bar.
  • Gimnàs.
  • Aules.
  • Aules d’informàtica.
  • Tallers: d’electricitat i electrònica, de mecànica, de gestió administrativa, de comerç.
  • Laboratoris: de química, de física i de biologia.

• L’edifici de l’antiga Cooperativa, integrat a l’Institut durant el curs 1996/ 1997, on s’imparteixen els ensenyaments del primer cicle d’ESO. Aquesta instal.lació disposa de dos laboratoris de ciències, dues aules de música, una aula d’informàtica i una bilioteca. També hi ha les dependències del menjador escolar.
• Les pistes esportives.
• I les aules prefabricades, amb les dependències següents: aules per a l’ensenyament de segon de BAT, una aula polivalent, i un taller de tecnologia.

MANTENIMENT DELS EQUIPAMENTS, UNA RESPONSABILITAT DE TOTHOM

Durant els primers cursos del nou centre es van desenvolupar intervencions petites per adequar les instal·lacions a les diferents necessitats que anaven sorgint, i que en bona part eren dutes a terme pel professorat i altres membres de la comunitat educativa. De fet, la seva implicació en aquestes tasques ja s’havia activat abans de la inauguració de l’edifici principal, amb les diverses accions de manteniment dutes a terme en els locals cedits per l’Ajuntament.

Així per exemple, durant la primera meitat dels anys vuitanta es van fer diverses accions de manteniment i d’arranjament de les zones verdes del recinte, sovint aprofitant la celebració anual de la Festa de l’Arbre, i amb la implicació directa de l’alumnat i del professorat. També és il·lustrativa d’aquesta implicació la iniciativa voluntària de diversos professors i pares de l’Institut en la construcció d’una vorera al voltant del centre durant els cursos 1981/1982 i 1982/1983.

A voltes, el manteniment i la millora de determinats elements infraestructurals ha estat assumida per recursos externs, com per exemple la donació de l’Ajuntament de bancs pels voltants de l’edifici durant el curs 1982/1983, o l’arranjament dels jardins del recinte per part d’un grup d’alumnes de l’Escola d’Oficis de la vila durant el curs 1990/91.

No vinculades directament al manteniment de les instal·lacions, però no menys importants, altres intervencions han incidit en la millora estètica dels equipaments.

Destaca en aquest sentit la instal·lació durant el curs 1983/1984 d’una escultura en homenatge a l’artista Apel·les Fenosa, elaborada per l’alumne Xavier Millán i el professor Isidre Aymerich, que encara es conserva en l’emplaçament original. Les mateixes persones són les autores durant el mateix curs del mural que encara es conserva en el vestíbul de l’edifici principal, fet a partir de materials de rebuig dels tallers.

En resum, una tasca que ha hagut de comptar amb la col•laboració dels col•lectius i dels agents implicats en el funcionament de l’Institut, conscienciats de la necessitat i de la importància de la seva contribució en la millora del benestar de les persones que hi conviuen, i en les seves repercussions positives en la qualitat dels ensenyaments que s’hi imparteixen. Responsabilitat que per altra banda, més d’un cop ha estat font de tensions per l’incompliment del compromís de l’alum-nat i del professorat en la cura de les aules, dels tallers i del seu material.