Els alumnes de 1r de Batxillerat van viatjar a Roma del 4 al 7 d’abril amb els professors Pere Aguiló i David Jordà. Va ser una experiència molt enriquidora en la que alumnes i professors van poder gaudir de la bellesa de la capital italiana.
A continuació podeu veure un vídeo del viatge i llegir un poema escrit per un dels professors acompanyants, el Pere Aguiló.
ROMA
Una cançó de Leonard Cohen
acoloreix el primer sol
i la primera brisa de la ciutat.
La gegantina escalinata
us enlaira per sobre de la Piazza di Spagna
i el blanc de la pedra
s’encomana de somriures.
Sorgeix l’obelisc entre la multitud
per apuntar a aquest horitzó vostre,
mar de cúpules i d‘inscripcions remotes,
el set turons guardant-vos la pell tendra.
Tot i la claror on s’emmiralla,
l’Ara Pacis Augustae us enveja
-en rectilínia altivesa-
els cabells ondulats
i la corba alegría.
Amunt les mirades,
que és vostra la columna de Marc Aureli
perquè és vostra la seva història.
A la Fontana di Trevi,
de tan fina, la pluja
crineres, fils d‘aigua
i rínxols de Neptú pentina.
Selfies i flashos
d’insondables rialles.
Per a la Fontana delle Naiadi
el cel grisenc us envía un xàfec
i els portals de la plaça aixopluguen
del primer dia l’esgotament.
L’endemà, amb els ulls encara adormits
i el cel no del tot clar,
Santa Maria Maggiore,
San Pietro in Vincoli apareixen.
I l’olor de tanta sang vessada
entre els arcs del Colosseu…
Llargues cues de turistes en constel.lació
que esperen i riuen
com aquells espectadors antics.
Tan petits sota l’arc de Constantí,
amb el de Titus tan encuriosits:
mágica porta cap a l’èxtasi
del Fòrum Romà en un passeig.
Infinita la pedra, mentre parla,
sinuosament us contempla.
Després es mostra,
imponent i molt blanca,
la Piazza Venezia.
Tan gegants cavall i cavaller
que amb altivesa defugen
de les càmeres l’enquadrament.
En la llunyania s’albira
de Trajà la columna,
històries de batalles
que el marbre arrodoneix.
La Fontana delle Tartarughe
us condueix a l’Illa Tiberina:
què gastat, què trist el Ponte Palatino
semiocult sobre el pas d’asfalt!
El sol es pon,
arriba la foscor,
la Bocca della Verità és tancada
i amb prou feines robeu
-entre les reixes-
una fotografia parcial, distant.
Sobre el Circo Massimo
la nit ja va caient,
es difuminen les curses,
les quàdrigues, la sang
i els cavalls embogits renillant.
El nou dia, fins i tot els núvols
llueixen a la Piazza San Pietro.
S’obre en multitud el Vaticà,
com un miracle d’or i marbre
que les pupil.les desorienta.
Laberint de colors en sostres i tapissos,
Hèrcules, Laocoont,
el setí de pedra on es banyava
l’esposa de Neró…
A la Basílica la Pietà,
esquinçada i tendra,
tan llunyana darrere el cristal.
I el baldaquí, pesant, barroc,
fosc i robust,
com una nau solcant el mar lleuger.
Fora, una cançó
us tenyeix de pluja les veus.
Enrere queda la sagrada fortalesa
Com un somni esvaït dolçament.
El Castel Sant’Angelo us clou el dia:
llargues escales, foscos passadissos
i una veu que imita,
-atrevida i simpàtica- la guia.
Des del punt més alt,
el cel més a prop,
el Tíber més brillant
i la ciutat més captivadora.
En baixar, encara un imitador
s’erigeix en Michael Jackson
i contorsiona somriures
en festa múltiple de cossos
esbategant el vent.
A la fi, el dia del comiat:
entre la convulsió dels comerços,
rialles i corredisses,
admireu la Fontana del Tritone
i us deixeu sepultar
per la ciclòpia cúpula
del Panteó d’Agripa.
En sortireu un xic més savis,
un xic més insignificants…
El temps es consumeix:
l’Elefant de Bernini,
l’ambient a Piazza Navona
-bohemi, artístic, despreocupat-
i el darrer passeig per Campo di Fiore,
flaire múltiple de colors
que basteixen els sentits.
Us esperen encara
el trasllat a l’aeroport,
el mòbil perdut
i la noia que ha oblidat les claus.
La tornada no es fa trista:
tantes vivències per aconduir!
No será fins més endavant
que, delerosos i amb neguit,
somiareu amb el retorn.
Pere R. Aguiló
