Homenatge a l’Hugo

Hi ha comiats tan sincers, tan profunds, tan impossibles, que acaben per no ser-ho.

Dimarts, ens vam ajuntar tots al pati de l’institut, on tantes vegades l’Hugo havia sortit a distreure’s una estona jugant a bàsquet, menjant-se l’entrepà, xerrant amb els companys, escoltant-los… Se li donava tan bé escoltar els altres! Ens hi vam donar cita per acomiadar-lo, és veritat. També és ben cert, fins i tot, que qui més qui menys li va dir adéu amb els globus que s’enlairaren o amb les tendres, boniques paraules d’amor (no una altra cosa és l’amistat) que llegiren els seus companys. Però no és menys cert que l’Hugo no va marxar. Ben al contrari, ens el vam quedar ben endins, per sempre.

No sabria dir si aquells globus eren el nostre pensament o la nostra estima; potser eren tot plegat. Tant se val, al capdavall, no van ser més que el nostre pensament o la nostra estima d’aquell precís moment, perquè, de seguida, hem après que el viatge cap a l’Hugo no el farem cap enfora; sinó cap endins. Ben endins, sempre més.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: You can use these tags <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>