Història

Per entendre el que és actualment l’Institut Rambla Prim, convé recordar breument la nostra història.

Un personatge clau dins la fundació de l’Institut Rambla Prim va ser la catedràtica de batxillerat, ja jubilada, Mercè Vilaseca Marcet. Va pertànyer durant molts anys a l’IMS (Institut de Missioneres Seglars), moviment femení històricament molt compromès amb els més desafavorits.

Amb un congrés a la diòcesi de Barcelona, l’arquebisbe Modrego Casaus va recomanar obrir filials d’instituts nacionals de batxillerat en els barris. L’aspiració no era altra cosa que aconseguir que, a tots els barris obrers, qualsevol persona pugui obtenir un mínim d’estudis, concretament el batxillerat elemental. Així mateix se’ls posa la condició que posin en marxa alguna línia d’FP a fi que les noies després del batxillerat elemental tinguessin sortides cap a estudis professionals. L’Estat no tenia diners per edificar aquestes filials i buscava entitats que les construïssin i que paguessin, a part de la construcció, el personal no docent, la neteja i les despeses generals del funcionament. Això sí, l’Estat pagava les nòmines de les plantilles que es formaven a proposta dels professors que les entitats promotores proposaven al Ministeri d’Educació i Ciència. El MEC pagava una nòmina per un professor de més dels que ja hi havia així com també d’altres ajuts a fons perdut.

Les missioneres seglars van acceptar el repte i s’embarcaren a la fundació d’una filial, tot i no disposar de diners. El futur cardenal Jubany els proposa 3 barris com els més necessitats per tal d’obrir-hi una filial de batxillerat. D’aquesta manera van entrar en contacte amb el rector de la parròquia del Sagrat Cor del carrer Pere IV, que des d’un primer moment es va entusiasmar amb la idea i fins i tot hagués estat disposat a dormir en una tenda de campanya, tot deixant la seva casa rectoral, si hagués estat necessari, per crear una filial al barri.

De fet, el precursor del nostre institut, es va edificar sobre les ruïnes de l’antiga parròquia del Sagrat Cor, cremada durant la guerra civil, com totes les del barri. Per aquesta primera construcció es van demanar préstecs a industrials del barri dels quals destaquen “Metales y Platería Ribera” (“Can Ribera” o “Cal Culleretes”) i Construccions Batlle. Aleshores les missioneres seglars inicien la tasca de visitar casa per casa per obtenir alumnes. Després de 7 anys, ja tenien tants que van haver d’habilitar el seu propi habitatge per donar cabuda a tots els alumnes. A la tasca docent hi treballaven missioneres i d’altres professors contractats, que es conformaven en cobrar sous molt reduïts.

Més endavant, per falta de lloc, van buscar un altre indret al mateix barri. L’empresa “Construcciones Barcelonesas” els va vendre l’actual local que, de fet, no era edificable per- què es tractava d’una zona d’equipaments. L’Ajuntament , però, els va donar el permís degut a la pressió dels veïns. Com a curiositat el cost del solar es va fixar en base al preu de la sorra que s’hi pogués extreure (la zona havia estat en el passat un fons marí), que arriba fins al carrer Pere IV . Les obres de l’Institut van costar 14.000.000 pessetes, dels quals la Companyia Roca de Sanitaris i Radiadors n’hi va invertir, a fons perdut, 4.000.000. A través de les gestions de la Mercè Vilaseca, emparentada, per cert, amb la família Roca, se n’aconseguí que l’arquitecte Leopoldo Gil Nebot no només fes el projecte de forma gratuïta sinó que va pagar ell mateix els drets de supervisió del Col·legi d’Arquitectes. Les missioneres seglars van quedar prou endeutades i no van cobrar mai les seves nòmines per tal de reinvertir-les en el propi institut.

En un primer moment, va funcionar com a filial número 1 de l’Institut Femení Maragall. Més endavant, en créixer, va ser també, a més, la filial 7. L’edifici constava de soterrani (l’actual gimnàs que durant uns anys va ser la parròquia de Sant Narcís), planta baixa i dos pisos. Segons consta a la pedra fundacional de Montserrat, (polida i gravada amb una cita de Sant Pau: “El amor de Cristo nos urge”, de l’epístola als Corintis) la data que hi consta és el 25 de novembre del 1962.

Més endavant van arribar professors, alguns d’ells amb una línia ideològica antagònica a la de les fundadores, cosa que les va dur a pensar en cedir a estat l’institut de batxillerat que ja estava consolidat. L’Estat se’n fa càrrec plenament i passa a anomenar-se Bernat Metge. A més a més, en aquell moment, ja tenia interès en anar comprant filials a fi de que la seva propietat passi a l’estat. Així les coses, es paga a l’IMS una quantitat en metàl·lic absorbint els deutes que encara tenien. Estem en el curs 1972-1973, i amb l’institut de batxillerat, ha coexistit sempre una secció nocturna de formació professional de química, que resta de moment en mans de l’IMS.

Més tard, l’IMS, en veure que entre el professorat d’FP s’hi ha introduït gent molt conflictiva, opta per cedir-lo a Càritas Diocesana. Càritas també es veu embolicada en un seguit de lluites i reivindicacions, de gent que en molts casos, no té ni la titulació prevista i que tenen la feina nocturna de l’escola d’FP Joan Maragall com un plus, de manera que molts només van un dia o dos per setmana a fer classe. I tot això amenitzat per una pèssima convivència amb el diürn de batxillerat.

Al final del curs 1975-1976, Càritas cedeix al MEC la secció nocturna d’FP. Hi havia les especialitats d’Administratiu, Electricitat, Delineant i Químic. Hi ha una gran lluita per part dels professors d’FP que es van tancar reivindicant ser absorbits per l’MEC com a numeraris o obtenir fortes compensacions. L’últim any de propietat de Càritas, només hi va haver 55 dies feiners. El MEC, prèviament, havia convidat al professorat de Càritas a formar part de la seva plantilla, però a la vista de les seves desmesurades demandes va contractar professorat nou i només va continuar de l’antiga plantilla en Josep Vilalta i Sallés, que va fer les tasques de director en funcions en el trànsit de Càritas al MEC.

Quan es va constituir l’institut Bernat Metge, compartíem l’institut, de manera que el Bernat Metge ocupava l’edifici de matí i l’IFP l’ocupava de tarda.

Durant el curs 1976-1977, que era el primer de propietat del MEC, l’escola va passar a ser la secció estatal d’FP, i en el curs següent, va passar a ser el “Centro Nacional de Formación Profesional”. En els primers cinc anys de propietat del MEC (del 1976-77 al 1980-81) el director va ser el senyor César Suárez Bonastre, i durant els cursos 1981-82 i 1982-83, el senyor Diego Luís Cánovas Guerrero. En els 1983-84 i 1984-85, el senyor Pascual Guardiola Gutiérrez i en els 1985-86 fins el 1990-91 el senyor Francesc Xavier Sanuy i Nolla. Des del curs 1991-92 fins l’actualitat el director és el senyor Albert Sorribes i Diumenge. En el seu mandat l’institut ha tingut tres noms: els anteriors IFP Barcelona-Besòs i IES Barcelona-Besòs i l’actual INS Rambla Prim.

Referent a la FP i al posterior període de l’ESO, els noms que ha tingut l’institut han estat:

  • Escola Joan Maragall (IMS) (Càritas)
  • Sección Estatal de Formación Profesional Barcelona Besòs (MEC)
  • Centro Nacional de Formación Profesional Barcelona Besòs (MEC)
  • Institut de Formació Professional Barcelona-Besòs (Generalitat)
  • Institut d’Ensenyament Secundari Barcelona-Besòs (Generalitat)
  • Institut d’Ensenyament Secundari Rambla Prim (Generalitat)

Quant a Batxillerat els noms successius han estat:

  • Filial número 1 del Instituto Maragall (femení) (IMS)
  • Filial números 1 y 7 del Instituto Maragall (femení) (IMS)
  • Instituto de Bachillerato Bernat Metge (MEC) (traslladat a la Verneda)
  • Institut de Batxillerat Barri Besòs (MEC) (traslladat al carrer de Pujades)

De totes aquestes etapes, noms i tipus d’estudis diferents, mantenim en comú, i fidels als orígens, una profunda inquietud social i una ferma voluntat de servei envers els sectors menys afavorits de la societat.

L’aposta per una formació integral, personalitzada i per un tractament de la diversitat, entesa no com un obstacle sinó com una realitat enriquidora, continua dempeus 50 anys després.

exemple1b