Wish you were here
Ja ho veus…, Jordi Pagès. Te’n vas passadís enllà aclaparat, encongit per l’adulació. Et veig passar amb el teu posat discret, arrossegant unes bambes històriques i mudat, paradoxalment desconjuntat, amb l’americana groc llampant de quan tocaves el baix en tants conjunts.
“Ja ho veus…”, sospiraves tot acotant el cap, i et vaig copiar aquest gest que tant ens servia: d’hola, d’adéu i de com va tot. Ja ho veus… conté un punt de vista irònic cap al que ja no té remei i una mirada escèptica cap al futur per on ens estimbem.
Ja ho veus… tu eres la memòria oral del nostre entorn; eres tu qui engegava les anècdotes i qui les amania, quan més exagerat semblava, més cert solia ser. I ara què? Jo només sabré dir que eres mestre i que no ens assemblàvem gaire, per això vam ser complementaris i ens vam embarcar en tants projectes inexplorats… Quan condueixo sol cap a l’institut d’Anglès, de reüll, et veig assegut al meu cotxe, tots dos junts, dos geògrafs sense mapa, camí d’un lloc i d’un projecte; tu, aparentment tranquil, rumiant on anàvem; jo, evidentment tens, buscant com s’hi anava; darrere nostre, un munt de mainada entusiasmada mig enterrada d’altaveus, cables i aparells. I no vam fallar mai, sempre faltava un cable a l’hora d’engegar l’acte. Tu en deies un fil, per treure-li importància, però jo em posava frenètic muntant un pla B. El teu caos va precedir sempre l’èxit i els teus projectes audiovisuals han tingut inèrcia pròpia aquests dos anys i segueixen impulsats per l’energia d’uns alumnes que se’n cuiden i te’ls cuiden.
Ja ho veus… tingues la certesa que després de la vida hi ha la memòria, no, no és el mateix, però la teva memòria es projectarà en l’avenir de tants alumnes que tu Jordi, desconcertant i polifacètic, has deixat entusiasmats, que ara fan ràdio i munten vídeos, que toquen els baixos i interpreten… que es guanyaran la vida divertint-se com feies tu… Les alumnes que han passat per la teva ràdio DPM potser no sabran que “el d’història” era accidental, que era un naturalista que va intentar ser farmacèutic i va acabar sent geògraf; que eres de ciutat però semblava que baixaves d’Aulot, un altre dels teus subtils posats de murri, sí, sí, quan nosaltres hi anàvem tu ja en tornaves; que tenies pinta d’informàtic i eres músic, que semblaves de “tecno” i eres un artista plàstic: avui que faig recompte, he tingut a les mans les figures de ceràmica que ens feies i ens regalaves cada curs, en tinc setze, mig joc d’escacs, maleïda partida pendent.
Ja ho veus… tinc el teu arsenal de música garrotxina contemporània; els ordinadors de casa encara funcionen amb els programes que em vas piratejar fa deu anys, el delicte ja ha prescrit, i encara he de començar a llegir els tres mil llibres digitalitzats que em vas regalar l’endemà de comentar-te que llegia ciència-ficció… tindrem tant per recordar-te, tant per agrair-te…
Ja ho veus… una altra vegada, debades, llancen el crit esquinçat de Pink Floyd:
Wish you were here
Lluís Solé i Perich
